Què t'anava a dir

HE DIT

2012-01-25T13:28:00.003+01:00

El que veig per avui:

1) Pepe juga

2) Final de la primera part: gol de benzema.

3) A dos minuts d'acabar el partit: gol d'Higuaín molt sospitós de ser fora de joc.

4) A partir de demà: Guardiola és lo pitjor del món per fer jugar Pinto.

Et voilà ja ho tens. No sé perquè tothom diu que l'eliminatòria està vista per sentència. Que no estem parlant del Blanes, que estem parlant del Madrid. Tampoc li ha de costar tant fotre dos punyeteros gols.

L'idiota més gran

2011-12-12T22:08:00.005+01:00

Imagineu-vos per un moment que sou uns pelacanyes. Us dediqueu al balonmano i a lo màxim que podreu aspirar en la vostra vida serà vendre canyes de pescar al decathlon del polígon canyelles.

Un dia coneixes una tia. Una tia normalota. No té les tetes gordes, però el seu pare és el tio més poderós del país. S'obre de cames. Venga. Es penja de tu i tu acabes pensant que, ben rumiat, esdevenir duc de palma de la nit al dia per mullar el churro i prou és la moma més gran a la que un ser humà podrà somiar en la vida.

Comences bé: et cases i li fas 4 churumbels ràpid. A sobre, no tens la pinta de subnormal profund del teu cunyat. De manera que, mentre el teu cunyat dóna que parlar per farlopero, tu et dediques a passar per un tio normal i discret.

Només per tenir el sogre que tens, una de les empreses més importants del país et fitxa de delegat a EEUU i Llatinoamèrica, amb un sou de 600.000 euros l'any, mansió a Washington i escoles gratis.

I tot això, essent un puto jugador de balonmano que un bon dia, per allà als 90, va sucar el melindro en l'esfínter més preuat de l'hemisferi nord.

I va i l'anormal roba. Però a veure: tens prestigi social. Tens un sogre superpoderós que inclús et saluda. Tens una asignació anual que multiplica per 10 o per 15 el que entren el 99% de les famílies del país que fa que, si no vols, no cal ni que curris. Tens casa gratis, coles dels nens gratis... Robar PER A QUÈ? PER A QUI?

Urdangarín ens ha donat una lliçó a tots. Ens ha demostrat que ROBAR és inherent a l'ésser humà. Ens ha demostrat que, qualsevol de nosaltres, en les seves circumstàncies, enviaríem a Belice tot allò que poguéssim i més.

Però jo, que pago hasta per anar a cagar, tinc ganes de dir-te, des d'aquest humil blog, que et donguin pel sac.

PS: Un altre dia parlaré dels judicis paral·lels i de l'encomiable labor d'EL MUNDO.

Atracció Sexual Genètica

2011-11-07T22:41:00.004+01:00

Atenció al reportatge que vaig veure, a la 2, sobre l'Atracció Sexual Genètica.

Resulta que hi ha un efecte anomenat "El efecto Westermark" segons el qual els humans i els grans primats no podem sentir atracció sexual cap a les criatures amb les que hem jugat i conviscut des de petits. Per tant, no ens enamorarem mai del nostre germà o germana, amb els que ens tiràvem pets a la taula, ens pegàvem sobre la moqueta i insultàvem amb tota la quina que hom és capaç de fabricar quan obries la nevera i descobries que s'havia jalat la Natilla que tu guardaves amb tant de zel.

Però hi ha l'efecte contrari: l'Atracció Sexual Genètica, que es dóna justament quan tu no has conviscut amb els teus pares o germans i te'ls trobes al cap dels anys. Això, segons el reportatge, és el pa de cada dia a la vida de la gent que ha estat adoptada i que decideix, de gran, anar a buscar son pare, i es troba un venerable abuelete. La gent del reportatge, quan s'hi troba, el primer que pensa és en cicutrinyar-se'l. Flipa.

Es veu que els casos es compten a centenars, i al reportatge sortien unes històries que feien posar els pèls de punta. Una mica, amb nivells de sordidesa creixents, el resum seria aquest:

1) Germà i germana. El germà enviat a una casa d'acollida quan era molt petit. Amb 26 anys es retroba amb la seva germana biològica de 21 i a la setmana estan cardant com conills. La germana deixa el seu marit i la seva filla per viure aquest amor tòrrid i incestuós, que els portarà als tribunals.

2) Pare i filla. Dona lletja, australiana i lletosa. Es casa amb un tio i té 2 fills. Un dia decideix anar a la recerca del seu pare biològic i el troba. El pare és un avi xacrós i clavat a ella. S'enamoren a l'instant. Ella ho deixa tot per ell. I no contents amb això, es queden prenyats i tenen una nena (que sembla normal).

3) Mare i fill: Una noia de 18 anys té un crio i el dóna en adopció. Al cap dels anys, quan ja en té més de quaranta, un dia decideix anar-lo a buscar. Explica per la tele, quedant-se tan ampla, que el dia que el retroba només pensa en anar-se'n al llit amb ell. Passa a l'acció i mantenen un idili. El fill no surt. Crec que la història va acabar malament. I és que cercar una mare i trobar-te amb aquest percal...

4) RISSEM EL RISSO: Mare i filla. Surt una dona d'uns 50 anys. Explica, com si t'expliqués la seva operació de juanetes, que quan va retrobar la seva mare es van enamorar i van viure un amor de lo més sensual.

A mi, com a filla i germana, se'm regiren les tripes...

Per què fa temps que estic desapareguda?

2011-11-04T23:14:00.003+01:00

Doncs perquè no és que tingui una bona notícia: és que tinc un notición.

El proper mes de març, la humanitat veurà la llum gràcies a la novel·la que ha escrit una servidora durant els darrers tres anys i que sortirà publicada a l'editorial Proa.

Ara estic llimant, retallant, suavitzant (sobretot suavitzant). Escrivint la contraportada i repetint al meu pare fins la sacietat que a l'edició de Proa NO SURTEN LES FOTOS DE L'AUTOR (em truca cada dia per venir-me a fer el recony de foto).

El doble raser

2011-08-29T22:45:00.003+02:00

Els catalans som experts en fer passar segons què per un doble raser. Per exemple, ens rebenta que a fora ens diguin que som Espanya, però ens encanta que a TV3 el Tomas Molina ens pinti cada vespre el puto mapa dels "Països Catalans" en què apareix la Comunitat Valenciana, les Balears i el Rosselló. Algú ha preguntat a la gent de Foix si els agrada que els colonitzem amb el nom de "La Catalunya Nord"?

L'altre exemple l'acabo de veure fa pocs minuts a TV3 (on si no?) mentre espero veure el resum del Barça Villareal: mor Heribert Barrera i li fan un programa especial en el qual es recupera una entrevista que li van fer el 2009. Heribert Barrera, un paio amb pinta d'abuelete venerable que diu, a caraperro, que imposaria la pena de mort a la gent que mata persones, però que n'exclouria els etarres, perquè - i aquí atenció- no maten persones sino idees polítiques.

Si anem d'aquest pal, jo demà em planto a Barcelona i em carrego en Felip Puig. Dos tiros, pimpam. Em fa fàstic. No em mola, no em cau bé i em sembla idiota. Representa un estament -la classe política- que abomino.

Què li sembla, senyor Barrera? O només són "idees polítiques" els guàrdia civils i els militars?

Llàstima (moolta llàstima) que ja no em pugui respondre.

Recomanació literària

2011-07-11T21:57:00.002+02:00

Porto una temporadeta lectora bastant bona. Entre les perles que estic llegint, recomano de manera vehement que llegiu en Jon Krakauer. Vaig llegir primer "Mal de altura", on explica la marabunta que cada dia puja a l'Everest. És trepidant. I quan ja em pensava que cap altre llibre em faria vibrar com aquest, flasca, el mateix autor va i escriu "Into the wild".

"Into the wild" explica la història d'un friqui que es dedicava a llegir en Jack london, en Thoreau i en Tolstoi, i que es va pensar que todo el monte es orégano. De manera que va agafar i com qui diu es va internar als boscos d'Alaska a viure sol com un mussol amb una xinxeta, un dòlar i un medrusco de pa.

La història és real. El personatge es deia Chris Mccandless i tot això succeí el 1992. I en Krakauer aconsegueix que, tot i que el personatge et sembli un enterat de la vida, t'acabi caient simpàtic.

En Sean Penn va portar la història al cinema, amb banda sonora de l'Eddie vedder. Dato a tenir en compte.

Buff

2011-05-28T16:26:00.002+02:00

Gary Lineker diu que el Barça és favorit per aquesta nit.

Favorit? En base a què?

Això em dóna mal fario. Les típiques frases estúpides que després t'has de menjar amb patates.

Aquest partit s'ha de jugar

2011-05-02T22:27:00.002+02:00

Aquí sembla que ja està tot fet, però relato sucintament els fets que poden ocórrer i que poden enviar una eliminatòria ben encarrilada a tomar pel sac:

Minut 7: marca Ozil.

Minut 75: gol de Villa anul·lat per fora de joc.

Moral del Barça pertorbada. Nervis. Barrera inhumana de color blanc.

Minut 82: penal dubtós de Piqué sobre Higuaín. Pica Ronaldo. Gol.

I ja tens una pròrroga on ningú marca. Anem a penals. Guanya el Madrid.

I apa.

El meu pronòstic per avui

2011-04-27T10:01:00.002+02:00

Tinc molt males sensacions.

Veig dos possibles resultats:

A) 3 a 0. Dos dels gols de Ronaldo, allà on fa més pupita.

B) 2 a 1. El primer gol, del Barça. Marca Piqué i va fent el capullo amb la manita. I a la segona part... RACA i RACA. Un gol de Ronaldo i un altre d'Higuaín en plena boca.

I aquí fiqueu-hi totes les variacions possibles, però guanya el Madrid.

Caca

2011-03-31T22:27:00.005+02:00

Miro la darrera entrada i resulta que la vaig escriure fa sis mesos. Potser és que em faltava una magnífica història com la que escriuré avui. Una història molt gran.

La meva mare és metge i algunes tardes visita en una consulta que comparteix amb un psiquiatra. En trenta-cinc o quaranta anys de professió ha vist de tot, però jo diria que avui hem arribat al ZENIT.

Matí a Barcelona. Arriben a la consulta un home obès d'una setantena llarga d'anys acompanyat d'una panxita. La noia de l'entrada els fa passar a la sala d'espera, plena a rebentar de gent. A cap de deu minuts, la noia de l'entrada veu l'home amb un bolquer a la mà que travessa el rebedor i entra cap al lavabo. Lliçó per a la vida: quan vegis un pavo que corre amb un bolquer a la mà, ALERTA. Ella se'n va cap a la sala d'espera, agafa la panxita i li diu alguna cosa així com si està convençuda de que aquell home pot anar sol al lavabo. La panxita fa una cara estranya i se'n va cap al lavabo viam què passa. Obre la porta i allò no té nom ni paraules prou potents per mirar de definir-ho. Perquè el lavabo va de merda fins les juntes de les rajoles de la paret. L'home s'està anant les pates avall, i la noia de l'entrada ha d'entomar el percalito ja no només visual sino olfactivament.

La noia corre cap a dins de la consulta on ma mare viu feliç i aliena al drama, i li diu que pari màquines. Que el proper pacient (el paio que està liant-la parda al lavabo) no pot passar, i que s'ha de ventilar tot el pis. Ma mare surt a fora i la catipèn li fot tal òstia que una mica més i cau d'esquena. I no només ella, sino que tota la penya de la sala d'espera s'està aixecant i està obrint els balcons i agafant revistes del revistero per ventar-se. La panxita és al lavabo, que en aquells moments deu ser lo més semblant a l'infern que hi havia a Barcelona aquest matí. Que dius, calia sortir de Bolivia per això? I aquí atenció que tenen lloc dos dels detalls més sublims:

1) En sortir de la consulta i anar cap a l'entrada veu que a terra hi ha un regueró de caca.

2) Quan arriba a l'entrada veu que la noia de l'entrada està vomitant en una bossa de mareig. Fantàstic detall. Mentre m'explicava tot això, ma mare, sense saber-ho, estava relatant-me la segona part de "A serbian film".

Caca, caca i més caca. En resumides comptes: caca. Han obert la porta del pis, han obert les finestres de l'escala i encara els ha donat temps de veure que la tapisseria de la cadira de la sala d'espera estava empastifada de... caca?

Ma mare cagant-se en tot passant el motxo, la gent segueix arribant a la consulta i es va acumulant. La secre arrojant. El més curiós de tot és que la caca plana per sobre de tothom però ningú en parla obertament, perquè tots són molt educats.

La qüestió: la panxita i l'home han sortit del lavabo i els ha tocat entrar a la consulta. En tota la vida laboral, a ma mare se li han pixat a la consulta, li han vingut sense calces, sense dutxar-se, fins i tot una vegada a l'ambulatori la van amenaçar amb un ganivet. En unes urgències, fa molts anys, va aparèixer un paio amb una anella a la punta del rabo amb el capullo de color negre, a punt de gangrenar-se. I clar, abans de jubilar-se li mancava una gran cagarada. I d'això se n'ha encarregat el nostre amic, que s'ha assegut a la cadira i ha tingut els sants ous d'empastifar-la de merda.

A la meva pregunta: "I l'home, a tot això, què deia?", ma mare diu que l'home no es pronunciava. I quan ha acabat la visita, ha ahuecat l'ala i aquí paz y después gloria.

Aquest home avui sí que em pot dir, literalment: me cago en tu puta madre.

Aghtung, Baby!!

2010-10-30T15:46:00.003+02:00

Avui, després de revisar "els 500 millors albums de la història de la música" segons la revista Rolling Stone, i comprovar que Aghtung Baby està entre els 70 primers, he recordat una anècdota que em va passar per allà l'any 2004 o 2005 i que vull escriure aquí per no oblidar-la.

Poseu-vos en situació: Madrid, paseo del Prado. No feia ni massa calor ni massa fred (com és possible que no recordi a quin mes érem?). El que sí que recordo, perquè la memòria és així, és que eren les 4 de la tarda. Havia anat a Madrid per feina, i sempre que hi anava m'hi quedava una tarda per fer el guiri. Aquell dia vaig anar al Prado, on anava la majoria de vegades, i quan en vaig sortir, vaig anar per creuar el paseo del Prado.

Així que em teniu a mi, davant d'un semàfor en vermell, just el que hi ha davant d'una botiga d'espadas toledanas, emmig d'un grup de gent. A la meva dreta, no a un metre, ni a cinquanta centímetres, sino que la seva caçadora i la meva es tocaven, hi havia un paio no gaire alt amb una jaqueta de cuir negre, ulleres de sol i el cabell tenyit de pèl roig. Li feia petons a una tia jove que anava amb una gavardina de pell negra. Tan cuir negre em va cridar l'atenció. I en mirar, vaig veure que aquella parella no eren els únics que anaven de cuir negre, i que un individu del grupuscle era, ni més ni menys, que The Edge.

Va ser tot un impacte. I amb l'adrenalinón que em va venir vaig comprovar que el paio que em tocava amb la jaqueta i que feia petons a la tia era el puto Bono en carn i os.

"AARGH" era l'única "frase" que em creuava pel cervell en aquells segons, els segons justos en què un semàfor està en vermell a Madrid. Vaig girar el cap cap a la dreta ja en plan indiscret i vaig veure més coses. Per exemple, que tothom estava igual de flipat que jo, i que tots ens miràvem amb la cara universal de: "Sí sí, tios, són els d'U2". També hi havia en Larry Mullen (l'exemple vivent de que no per estar més bo ets més atractiu). La resta del grup de cuir negre devien ser guardaespatlles, o productors, o vés a saber, perquè Adam Clayton no hi era.

Després d'això, haig de dir que em vaig convertir per uns minuts en una groupie versió provinciana. Perquè només tenia dues idees al cap:

1) Perseguir-los per saber on anaven (i què? em direu)
2) Tothom a la meva agenda del mòbil havia de saber que jo en aquells moments caminava a un centímetre i mig del Bono de U2. Perquè ara, ja sí, el semàfor s'havia posat verd i creuàvem el pas zebra. I amb el semàfor verd s'esfumava un dels minuts més increïbles de la meva existència. I això que jo, especialment, no sóc una gran fan de U2.

Així que si uniu 1) i 2) em tindreu a mi caminant per darrere seu per la Calle Cervantes pitjant tecles del mòbil com una posesa, perquè el que no podia trucar directament s'havia d'enterar per SMS. "Ei tios, estic caminant darrere U2", que és igual de chungo que Torrente ensumant les calces de la Neus Asensi.

En arribar a casa, convençuda que Bono li fotia les banyes a la dona i que jo tenia una exclusiva, vaig comprovar amb sorpresa que la "tia jove" que jo havia vist era Alison, la seva dona de tota la vida. Amb el pas del temps, aquest és el detall amb el que em vaig quedar. Després de 25 o 30 anys junts, en Bono i l'Alison es feien besitos pel Paseo del Prado.

El personatge (XIV): Rubén

2010-10-13T00:11:00.003+02:00

Rubén és un joumless que viu a la platja. Als vespres el veureu al costat de la seva bici carregada de bosses de l'SPAR i de l'Schlecker plenes de merda. Durant el dia, el veureu vegetar a la sorra voltat de les mateixes bosses i abillat amb un banyador marcapaquet de color vermell. S'aprofita del seu aspecte de chamán de la pampa (és argentí) per fer veure que té un do pel reiki, la relaxació, el ioga i tota la moguda tàntrica en general. No és raro veure'l amb una incauta entre mans a la sorra, venent-li la moto de que és el gurú del massatge quiropràctic i fotent mà a saco.

Rubén és el protagonista d'una de les escenes més asqueroses de la meva existència.

Prenyada de nou mesos i sortida de comptes vaig anar a caminar un dia per la platja amb G., viam si dilatava d'una punyetera vegada i em treia un pes de sobre. Vam arribar al campament de Rubén, a qui jo no coneixia, però G. sí, perquè se'l troba cada dia quan va a córrer (i Rubén aprofita per demanar-li que li faci la compra setmanal, que li compri un hormillo al decathlon, que li pagui 3 mesos de piscina municipal... en fin). En aquell instant, en Rubén obria unes llaunes de menjar de gat amb els seus dits negres i els oferia a dos gats malalts. Mentre els gats menjaven, ell els acariciava. Es posava menjar a la mà i ells en menjaven.

Quan va aixecar el cap va veure en G. acompanyat per mi.

- Viste que no sabía que tu pareja estaba ensinta. Ché que lindo. Ahora más que nunca nesesitás relajasion para que todo fluya. El contacto con la tierra, los elementos... Viste que nesesitás entrenar con la respirasion. Vení que te voy a ayudar con los chacras.

Total que em vaig trobar dreta al costat d'aquest pavo amb rastes i més brut que una letrina de campanya. Em va dir que tanqués els ulls i em va agafar de la mà. "Quin fàstic" vaig pensar, recordant que aquella mà l'havien llepat dos gats malalts.

- Sólo será un minuto, che

Amb la mà em va tocar el front, el nas i després, per horror i estupefacció meva, em va fotre el dit a la boca i me'l va passar per la llengua.´

I aquí, senyores i senyors, arribo a un dels moments més determinants de la meva existència. Amb un paio a qui no coneixia de res ficant-me un dit a la boca. Però no un dit qualsevol, sino un dit llepat per dos gats malalts, amb restes de menjar felí i això només és el que jo havia vist. Quantes vegades havia pixat Rubén aquell dia? I amb què s'havia aguantat la chorra, amb els peus?? Havia anat de ventre? S'havia refregat els sobacos? Havia menjat amb les mans? Havia fotut els dits dins d'un contenidor d'escombraries?

Vaig entrar en un estat d'estupefacció TAL que no vaig ser capaç de sobreposar-me i fer el que hauria hagut de fer: agafar el dit, trencar-li un parell de falanges i fotre-li pel cul. I em vaig quedar allà, dreta amb els ulls tancats i amb aquell dit immundo passejant-se per sobre de la meva llengua. Això va ser el que més em va fotre: per què vaig deixar que m'ho fes? Per què coi trigo tant a reaccionar sempre?

Va estar uns minuts així. Els més llargs de la meva vida. I acte seguit va treure'm el dit de la boca i va passar la mà pel meu pit, per la meva panxa i va anar baixant. Vaig obrir els ulls i vaig veure G. al meu costat. A ell també li tocava els chakras, però al front i a l'orella, curiosament. Deu ser que els homes no tenen chakras als mugrons, la boca i el potorro, només les dones.

Em vaig apartar amb la cara regalimant llàgrimes de pura ARCADA i ANGÚNIA. En la meva vida havia passat més fàstic, i això que un dia al Born em va trepitjar una rata molt gorda i jo anava amb sandàlies. I per un moment vaig pensar que la criatura que havia de parir sortiria amb una herpes zoster cobrint-li tota la jeta de pur fàstic que estava passant.

- Oye, que yo me mareo, que con esto del embarazo y tal...
- Viste que eres muy sensible - va dir el molt palurdo veient els llargimons que em queien per les galtes - estás xorando de emosión.

Em vaig passar la tornada cap a casa escopint a terra. L'avantatge és que com que duia un panxot de gestant, la gent es pensava que vomitava i em mirava indulgent. A casa vaig arrambar amb el sensodine i vaig glopejar quatre litros de colutori. Em vaig ensabonar la boca per dintre amb sabó de mans. Em vaig cagar en el Rubén dels pebrots, en G. i sobretot en mi per no haver-li cardat una patada a l'escrot a temps.

Em va amargar la setmana.

Cleptòmana

2010-09-01T23:16:00.005+02:00

No puc comptar amb els dits d'una mà el número de vegades que he anat a l'IKEA, he passat per la caixa d'"autopago", ningú ha controlat si passava el lector de barres per tots els productes, i jo he estat temptada de no passar el lector per unes quantes coses.

Finalment avui m'he decidit. Què cony!! El món és dels valents!! I no he passat el lector per un paquet de tovallons i un aguantallibres. Que dius: em vé dels 4 euros que m'he estalviat? No. Per què ho he fet? No ho sé, però l'impuls que sento en una caixa d'autopago em pot.

Doncs voleu creure que per primer cop a la vida robo uns tovallons i un aguantallibres i vé una pàjara amb un polo groc amb l'emblema de la botiga i em diu: "Hola! Vinc a comptar el número de productes".

"Hola, tan de bo se t'empassi un tornado", he pensat jo.

En poques paraules: he tingut temptacions de robar en dues centes setanta-set ocasions i no ho he fet, i ningú va venir a controlar. I maleïda l'hora en què m'he decidit, perquè ha vingut l'empleada de turno a tocar-me la pera!

Però Déu deu existir, perquè atenció al que ha passat:

- He comprat 14 productes.
- A la pantalla apareixia que jo n'havia pagat 12 (els 14 menys els tovallons i l'aguantallibres)
- Jo volia que vingués una tercera guerra mundial, que Myanmar declarés la guerra als estats units i que l'Obama enviés un projectil tomahawk amb els alerons capats, que es desviés de la trajectòria, i que en comptes d'anar a parar a myanmar, petés de ple a la cara de tots els que ocupàvem l'IKEA d'Hospitalet aquest migdia.
- Ella compta i diu: "Ajá, 13 productes..."
- Mira la pantalla i veu: "12 productes".
- Diu: "bueno, és igual, em dec haver descomptat". I dóna per bona la compra.

PERDONA?

De camí al parking em suaven tant els alerons de l'angúnia que en Camacho és una broma al meu costat. Aquest és el preu dels tovallons.

Horror i destrucció a la platja

2010-08-29T23:26:00.004+02:00

En la meva vida m'han picat tres abelles:

1) A l'engonal, quan era molt petita i rodolava per la gespa al jardí de la casa dels meus avis. Va ser la primera de les dues temporades que he tingut tres llavis vaginals.

2) A l'aixella, mentre em feia una cua amb els cabells al joliu llogaret de Peratallada. Va venir una abella a per mi i ho vaig veure, com un mísil.

3) I avui, de lluny, la més dolorosa de totes: a la punyetera planta del peu. Caminava per la sorra de la platja i l'he trepitjat. El crit s'ha sentit fins a Llançà. Se'ns ha acostat una noia en topless i tanga, amb un tipo del cagar-s'hi. I jo retorçada sobre la tovallola mentre a G. se li sortien els ulls de les conques orbitals. Sostenia una cosa de goma amb les mans: "porto uns guants de treure agullons a la bossa".

Mare meva: les possibilitats que tens de trepitjar una abella a la sorra de la platja i que et piqui foten por de remotes. Però que a sobre se t'acosti una tia en tanga que acostuma a portar guants per treure agullons ja és la òstia.

La qüestió: comproveu a dalt el cuerpo del delito. A la part de dalt, cap amb ales. a sota, el tòrax. I a baix els intestins fets una bola, perquè, senyores i senyors, m'ha clavat tot l'abdomen i l'agulló de 4 milímetres al peu. I total per morir-se després. Sort de la tia del tanga, que me l'ha extirpat.

La Roja: toca't els ous

2010-07-08T23:31:00.002+02:00

1) Tots aquests que es desganyiten embolicats amb una estanquera no han parat a pensar per un moment que si la roja guanya, haurem de rascar-nos les butxaques i desembolsar 13,8 milions d'euros per pagar la prima dels jugadors? Jo no m'ho puc treure del cap.

2) Flipo amb la cantitat de banderes espanyoles que apareixen per Catalunya de sota les pedres. On les ha amagat la gent fins ara? Jo em pensava que allà es cremaven (ara sóc fora de Catalunya i ho he vist per la tele).

3) Veig les imatges de l'èxtasi a Madrid. Mogollon de panchitos amb la cara pintada de ROJIGUALDO cridant en orgasme col·lectiu. Quien a buen árbol se arrima...???

NO tinc almorranes

2010-05-23T22:49:00.002+02:00

... només tinc el cul rebentat.

Divendres vaig ser diagnosticada de fisura anal, cosa que em permet dir-li a la meva filla, el dia que tingui 18 anys, que en sortir a aquest món em va rebentar el cul.

A la farmàcia em van fer un preparat a base de nitroglicerina, per tant m'acomiado per si de cas surto volant en qualsevol moment.

Tinc almorranes...

2010-05-19T22:34:00.004+02:00

... i no penso patir-les en silenci.

És com si setanta senegalesos m'haguéssin violat analment. És terrible, horrorós, insoportable. I durant hores i hores, mentre vas sentint el dolor sodomita, de tant en tant, a traïció, és com si algú em fotés una agulla de fer mitja pel cul i després el ganivet de tallar el pa. És lo pitjor de la vida, és desesperant.

Em foto ibuprofè de 600 mg, voltarens injectables, i tot plegat és com si em fotés AIGUA. No em fa res el gel, l'aigua freda ni les pomades. No puc viure. Quan em vénen els atacs de dolor no puc fer res més que plorar, cosa que no havia fet mai. Aquest migdia he plorat tant que ara estic baldada. Crec que si segueixo així cauré en una depresió.

Diuen que el cos humà és perfecte, que està tot pensat... i a qui cony se li va acudir posar-nos unes venes a l'ano que no serveixen per res???

Això em passa per parir. Llegiu bé això abans de decidir-vos a tenir fills.

Wikipedia a tota llet

2010-05-04T11:34:00.002+02:00

Flipo. Fa onze hores que ha palmat Ángel Cristo i wikipedia ja recull l'esdeveniment en pretèrit indefinit, com si estigués mort de tota la vida.

Bizarrisme o mamífers, al cap i a la fí

2010-05-03T21:05:00.009+02:00

La setmana passada se'm va fer entrega d'aquest folleto il·lustrat, que representa que ha de facilitar la vida gràcies al seu format de guia visual, però que a mi m'ha produït un no sé què que no sabria definir. Vegem alguns dels seus continguts:

Aquesta és la imatge que presenta una mare alletant els seus bessons. Que dius, òstia, vaya bíceps per aguantar dos trossos de carn d'uns 4 o 5 quilos sense coixins, així a pèl.

Però atenció que no he arribat al pitjor.

Segur que la llet materna és la poció de l'Obelix. És pràctica i, sobretot, és gratis. Ademés, amb l'excusa de que has de fer llet, et permet atiborrar-te de totes les birres que no t'has fotut mentre estaves prenyada. Segur que passes defenses a un nen de pocs mesos. Però jo em pregunto: quins beneficis pot aportar a una criatura que està a punt de preparar el macuto per pirar a la mili, com el de la ilustració, i més si entra en clara competència amb el seu germà petit? Cal liar-la com la del dibuix?

Finalment, posats a liar-la, el dibuix que segueix no necessita comentaris. El monosíl·lab que em vé al cap davant de tamanya imatge és: "CAL?":

Ara, viam si algú em troba la paraula que defineix el que em genera el folleto.

Jo us dic com acaba la nit màgica

2010-04-28T14:17:00.007+02:00

Tinc una barreja de por, mal fario i vergonya aliena veient les manifestacions culers davant d'una de les situacions més compromeses a les que s'ha trobat l'equip en el darrer any. Ja podem anar-nos enfotent del chorreo del boluda que aquí estem fent el mateix. Que cal guanyar per dos gols, que l'Inter no és el Manlleu, que estem a semifinals de la champions!

Em rebenta que es faci tant de soroll. Em molesta que segueixin l'autocar del barça des de l'hotel de concentració a l'estadi, com si haguéssin guanyat algo. Perquè la òstia que ens espera aquesta nit serà d'això: de campionat. Perquè jo mai havia tingut tan clar que passaria el que predic a continuació:

Abans del minut 20: gol de Messi.
Abans d'acabar la primera part: segon gol del Barça (Ibra? Pedro?)
Quan l'estadi sigui un clam, quan tothom es vegi a can Bernabeu, per la punyetera mania de dir blat a allò que encara no és al sac i ben lligat... Minut 87: gol dels italians.

He estat ocupada

2010-04-21T23:25:00.004+02:00

Bones, he estat ocupada parint aquesta criatura i recuperant-me dels estralls que ha operat en el meu cos, el pitjor dels quals és una ruptura de coxis que em té immòbil. Però en fin, no deien que els parts vaginals son tan collonuts i que et recuperes a la velocitat del llamp? Al proper que m'ho digui li cardo patada al sacro.

Sobre tema barça: constato angoixada i sota una gran pressió que sempre que publico un post previ a una cita important on dic que tinc mals pressentiments el Barça surt victoriós. I ahir, que no vaig publicar el post corresponent, les coses van anar com van anar.

Ojet priet II

2010-04-10T19:34:00.005+02:00

Sóc jo l'única que creu que anem massa autoconfiats a can Florentino?

On ens pensem que anem: al camp del Rayo Vallecano? Anem a jugar al camp d'un Madrid que porta una burrada de punts a la lliga (sí, els mateixos que nosaltres, tan estratosfèrics que som).

Jo, com sempre, amb els meus mals pressentiments.

Caprabo

2010-04-03T22:22:00.002+02:00

A banda de viure la vida padre a base de migdiades, lectura, veure pelis, caminar per la platja i embadurnar-me de crema antiestries, aquestes darreres hores que em queden abans de parir les he dedicat a anar-me'n a un Caprabo i fer-me la targeta client, amb la finalitat de rebre un paquet regalo (anomenat... "canastreta"?), sense la qual es veu que els nens es moren com mosques.

La "canastreta" del Caprabo, tota una institució a Catalunya, que a banda de beneficiar-te d'una sèrie de productes que tot seguit passo a comentar, permet que el nom del teu fill surti publicat al diari i els avis bavegin un rato.

I per què explico tot això? Perquè el món de la prenyada exclou de manera radical tot allò que foti peste de testosterona. Els homes acaben la feina el dia d'inseminar i hasta luego lucas. A partir d'aleshores, totes les trucades que rebran preguntaran primer per la companya, la panxa i la data probable del part. Fins i tot la pròpia mare del mascle suda de l'estat general del fill, que podria estar agonitzant d'una herpes zoster a la punta del capullo. I el dia de parir deu ser encara pitjor, si mares, pares, sogres i cunyades s'entesten en estar presents a la clínica aquell dia tan assenyalat. És que ni tan sols poden gaudir amb intimitat de l'arribada del fruit de la seva magna actuació, trenta-vuit setmanes abans. Tothom hi ha de fotre cullerada en plan voyeur.

Però els del Caprabo han creuat una línia molt fina que separa el "tot per la dona" al "dona per tot". Perquè atenció al folleto que et dónen:

"CAPRABO US AJUDA DES DEL PRIMER DIA. CAPRABO HA PREPARAT UNA SELECCIÓ DE PRODUCTES INDISPENSABLES PER A LA VOSTRA LLAR: PER A LA CURA DEL NADÓ I PER A TU, MARE".

Hi ha una foto amb tots els productes del kit, i em quedo astorada:

Pel nadó:
- Papilles
- Tovalloles humides
- Colònia
- Sabó
- Xumet
- Una tetina

Per la mare (atenció! verídic!):
- Una llauna de birra 0,0
- Una ampolla de Font Vella de 0,33 l.
- Suavitzant roba Vernel
- Lejía Neutrex
- Ampolla de Dixan
- Ampolla Mistol Balsam
- Ampolla Tenn con Bioalcohol

Del pare, una vegada que convindria incloure'l, ningú en parla. Ni tan sols per passar el mocho amb el Tenn con bioalcohol.

Tacte vaginal

2010-03-13T09:17:00.005+01:00

Avui vinc a solucionar una mancança que té el món d'internet en català i que no ens podem permetre a aquests alçades: que quan hom escrigui "tacte vaginal" al Google, et remeti només a pàgines en castellà. Hem de ser un país normal!

Viam si a partir d'ara el Google condueix a les parturientes inexpertes a aquesta entrada del blog i aneu totes una mica més enterades del que consisteix un tacte vaginal.

Un tacte vaginal és un esglaó més en la pèrdua de la dignitat femenina, que comença el dia que et fan la primera revisió ginecològica quan tens 17 anys, té un punt àlgid el dia que t'estan cosint el cony després de parir, i acaba amb estertor de trompetes el dia que tens 65 anys i sents que el metge et diu, mentre remena per entre les teves cames: "aquesta llengua que li surt per la vagina és la matriu. Hay que amputar".

Una mica el concepte metafísic seria aquest, però tu, parturienta en ciernes, t'estaràs preguntant: i què et fan, en un tacte vaginal? En un tacte vaginal et faran espatarrar, el metge es posarà un guant de latex i et ficarà els dits fins a un punt TAL que et sortiran per les òrbites dels ulls. Com que estaràs desprevinguda, perquè mai se t'havia passat pel cap que allà pogués arribar-hi ningú, contrauràs la pepitilla i sí: FARÀ MAL. Però no hi ha mal que per bé no vingui: amb una mica de sort, contraient l'esfínter vaginal de la manera que el contrauràs igual li trenques un parell de falanges al teu amic el profanador de guante blanco.

Per donar una idea de la magnitud del tema, aporto datos i tot: he llegit en desenes de pàgines que els homes no han de patir amb les seves dones prenyades, perquè si decideixen mantenir relacions sexuals, l'home, per ben dotat que estigui, mai arribarà a tocar el cap el fetus amb la punta de la fava, ja que el cap està molt lluny encara. Si un home ben dotat carrega un estri de 20 centímetres i diu que no hi arriba, quants centímetres de dits em va ficar la ginecòloga a mi abans d'ahir si mentre estava remenant em deia: "Li estic tocant el cap a la nena través del tap mucós?".

Què m'hi va ficar: els dits, el PUNY o el colze?

Prefereixo no preguntar. Per punys que m'hi fiqui, cal ser conscients que per allà hi ha de sortir un CAP de persona... de perdidos al río.

PD: una vegada publicat aquest post, surto en sisè lloc al Google. Objectiu quasi acomplert!

Homenatge des d'aquest humil blog

2010-03-12T13:44:00.003+01:00

Sexe i joventut: el debat ja em cansa

2010-03-11T12:03:00.003+01:00

Ahir després de veure el Guti amb les mans al cap, vaig veure a la tele un rato de debat sobre la sexualitat i els joves, amb la sensació de que estava de més veure'l, perquè des que tinc ús de raó que aquests debats pivoten sobre el mateix. Realment hi ha alguna cosa més a dir?

No em vaig equivocar. Al plató de la tele havien seleccionat curosament tots els estreotips:

1) Un que fa molta ràbia: la mare que declara super orgullosa que la seva filla li explica amb pèls i senyals tota la seva vida sexual, detalls succionadors inclosos.
Com que encara no sóc mare, em poso en la situació que més s'hi aproxima: la de filla. Us imagineu que la vostra pròpia mare es dediqués a explicar-vos-els a vosaltres, aquests detalls? A mi em fa mal hasta el diodenar només de pensar-hi. Aviam, senyores: no cal. Si algun dia la meva mare s'enrampa amb un aneguet vibrador elèctric dins de la banyera i cal portar-la a l'hospital amb una sobredosi d'amperios, jo estaré allà la primera. Però fins que aquest moment no arribi, prefereixo sentir les acrobàcies sexuals de les meves amigues, que per algo les tinc.

2) El nano de 16 anys que diu que si els seus pares sabéssin què passa a les discoteques en el plano sexual es moririen. Enfoquen els pares i veus que tenen, com a molt, deu anys més que tu.
M'hagués agradat que es mullés i que dongués detalls, més que res per saber si tinc dret o no a considerar-lo un cantamanyanes. Es pensa que ells ho han descobert tot? Que a l'Arena no hi havia cuarto oscuro, i que els lavabos de les discoteques i les facultats no eren un putiferi? Que els condilomes i els abortaments són un descobriment de fa dues setmanes? Que els seus pares van arribar verges al matrimoni?

3) La penya que es gasta 70 cèntims d'euro per enviar un SMS al programa dient que avui en dia els nanos només pensen en el sexe i no en l'amor, com abans.
Avui en dia no, senyora, això ha estat tota la vida. El que passa és que vostè ha viscut a la inòpia perquè ho tenia tot prohibit. I mentre vostè vivia a la parra, el seu nòvio corria per les carreteres arrassant pels puticlubs. No acabo d'entendre quina és aquesta mania de demonitzar les generacions que vénen al darrere. El problema no és que follin tot el que vulguin fins a rebentar i sense estar enamorats. De fet, el problema ja no sé quin és, perquè segueixen havent-hi abortaments i malalties i ara estan més informats que mai. I pots quedar-te prenyat amb tot l'amor del món. Gasti els 70 cèntims a la primitiva, viam si sona la flauta.

4) Unes que ahir no hi eren però sí que estaven en el TN de diumenge al migdia (i que també fan una ràbia a matar): les pro-abortistes.
Diumenge es van manifestar els antiabortistes. Nada nuevo bajo el sol. La gent de sempre. En contrapartida, van sortir al carrer un grupuscle de pro-abortistes: unes quantes ties en boles que portaven pintades pel cos i que cridaven el següent eslògan: "Nosaltres parim, nosaltres decidim".
Cal que s'associï el fet de no estar del tot en contra de l'abortament amb aquest grup de friquis? Es podria inventar una paraula alternativa al mot "pro-abortista" perquè no m'incloguin en el mateix sac que elles? Perquè a mi l'abortament em sembla una solució dramàtica, però necessària en molts casos. No hi estic "a favor", no em sembla bonic, crec que no s'ha de frivolitzar, però entenc que és l'única sortida en algunes situacions. Precisament, la meva amiga V. va haver d'anar dimarts a abortar un feto de 17 setmanes (4 mesos) perquè li havien detectat que estava molt malformat. I abortar en aquestes alçades vol dir que l'has de parir. Tenia la V. al cap i vaig pensar que aquelles ties en boles estaven pixant fora de test.

Conclusions de la nevada: La gent és idiota

2010-03-10T18:01:00.004+01:00

La mala gestió del govern ha fet que aquest arbre hagi caigut sobre el cotxe d'aquest desgraciat en ple Passeig Maragall.

Vagin per endavant dues premises:

A) En aquests moments diu que hi ha 100.000 abonats a les comarques de Girona sense llum i alguns tampoc sense aigua. Em faig al càrrec del marron.

B) Per mi com si el Montilla, el Saura i la resta de polítics agafen un còlic nefrític i una bona fisura anal.

Dit això, passo a resumir algunes de les frases més irritants que porto dos dies sentint per la ràdio, totes verídiques:

1) Aquest matí a RAC1: "Visc en un poble apartat i estic indignat. Els veïns ens hem hagut de treure la neu de davant de casa nosaltres mateixos! Quina vergonya!"
No, si et sembla vindrà el Saura a treure-te-la perquè no et cansis, i tanmateix et netejarà les caques del cul i et prepararà unes papilles perquè passis el dia. També cridarem els helicòpters de l'exèrcit perquè portin el teu crio al cole, no fos cas que ho haguéssis de fer tu.

2) Aquest matí a RAC1: "Quina vergonya de país, no estem preparats per res! I parlo jo que tinc família a Suècia: això passa allà i tot segueix funcionant igual"
Has intentat cremar una extensió de bosc suec similar a la comarca del Solsonès en ple mes d'agost? Ja m'agradaria veure com s'apanyen. En algun moment has arribat a pensar que hem d'estar preparats pels temporals de neu com ho han d'estar els suecs? Per l'amor de Déu, que això passa un cop cada 15 anys, evidentment que no hem d'estar preparats per això i sí per apagar incendis, que és la lacra en aquestes latituds. Fa 4 dies tots ens en fotíem de l'Hereu perquè volia montar uns jocs Olímpics d'hivern, i ara resulta que hem d'estar equipats com si visquéssim a Groenlàndia. Venga ya.

3) A RAC 1, a La Vanguardia (columna de la Rahola) i a TV3: "Atenció a la nova fricada del tripartit: el DG de Seguretat Civil atrapat en un tren de Manresa a Barcelona el dia de la supernevada!! Quina vergonya!! Quina poca previsió!"
Si va en tren perquè va en tren. Si ens arribem a enterar que va en cotxe oficial, perquè va en cotxe oficial. Si fan apartar el trànsit perquè passi ell, perquè fan apartar el trànsit perquè passi ell. Aneu a prendre tots pel sac, de veritat.

4) A RAC 1 i a TV3: "He estat 3 hores per anar de la Plaça Maria Cristina a Sant Just Desvern. El temporal estava més que previst! Com ha pogut passar això? Quina mala gestió!"
Efectivament el Molina ens va avisar. I la senyal televisiva arriba a casa meva com arriba a la teva i arriba a la de can Saura i a la del DG que el va pillar la nevada en ple tren. Avisats estàvem tots. Dit això: sabent la que venia a sobre, per què vas agafar el cotxe igualment? Dels milers de cotxes atrapats, quants havien de fer un trajecte imprescindible? Quantes mames atrapades amb tot terrenys per recollir el nen del cole a dos parades de metro? I si vas considerar que exageraven i que no n'hi hauria per tant (com vam pensar tots), allà tu.

És que ha de venir sempre l'Estat a netejar-nos els mocs?

Alejandro el bipolar

2010-03-06T20:43:00.005+01:00

Si us dic que ahir al Carrefour vaig veure l'Alejandro Cao de Benós de Les i Pérez us quedareu igual. Però si us dic que em vaig trobar el català que sortia a l'Afers Exteriors dedicat a Korea del Nord, sabreu que ahir, de compres en uns grans magatzems, hi havia un dels paios que deu portar l'existència més esquizofrènica i bipolar del planeta.

(Nota per als que segueixen sense saber de qui parlo: Alejandro Cao de Benós de Les i Pérez és un català de pare noble (com avança el seu primer cognom, que va de "Cao" a "Les" inclosos) i mare proletària (com apunta el "Pérez") fascinat des de sempre pel comunisme recalcitrant. La seva fascinació va arribar a tal punt que no va parar fins a viatjar a Korea del Nord i aconseguir ser l'únic delegat del govern de Corea del Nord que no és d'aquell país. Si no l'heu vist mai per la tele sudeu de llegir aquest post, perquè us importarà tres pepinos. Si l'heu arribat a veure per la tele, no tinc cap dubte de que vau flipar tant com jo).

En primer lloc, cal dir que no té tanta pinta de friqui com quan va vestit d'uniforme militar voltat de chinitos i prohibint-ho tot a tort i a dret. Anava vestit amb un polar del Quechua, botes de caminar per la muntanya i els cabells i els ulls eren més clars del que jo recordava. Preneu el comentari amb moderació, però podríem dir que ahir, trotant entre melmelades i infusions, vaig trobar que era lleugerament atractiu i tot. Va ser per aquest motiu que em vaig jugar una birra amb G. quan ell insistia en que era ell, i jo li deia que no. Ell s'hi va acostar i li va dir: "Perdoni, vostè és el de Korea del Nord?".

Sí sí, anem d'aquest pal. Només ens va faltar demanar-li un autògraf i fer-nos una foto amb ell. Deixant de banda que el tio va semblar encantat de que el reconeguéssin davant del prestatge del Cola-cao al carrefour, jo no podia deixar de pensar en l'existència d'aquest paio. Perquè estem davant d'un personatge que corre per Korea del Nord defensant lo indefensable (ja no entro en si amb mala fe o no). Un paio que defensa que un país ha de tenir la seva població amb els ulls tapats, sense accés a internet i, per tant, amb la informació manipulada (recordem que el govern nord coreà assorteix el país sencer d'una mena d'"intranet" amb continguts controlats). Un paio que defensa una emissora de ràdio única, sense contrastos. Un paio que defensa tenir 24 milions d'habitants en lepra mental, amb les neurones podrides de no fer-les servir.

I el més xocant de tot: aquest paio, de tant en quant, pilla un avió i travessa la frontera per anar-se'n a Vespella de Gaià a veure la família, connectar-se a internet, consultar els seus extractes de comptes bancaris, comprar el que li dongui la gana en uns grans magatzems i mirar els canals de televisió que li surtin de la puntalnabo.

Com deu viure-ho, tot això, l'Alejandro? Perquè és impossible ser conseqüent en les seves circumstàncies. N'és conscient, ell, de tot això?

En fin, i no rajo perquè ahir m'hagués molat endur-me'l a la cafeteria i fer-li dos milions de preguntes. I encabat, rajar si és menester.

De super mal rotllo

2010-03-05T13:21:00.003+01:00

No sé què em passa, però ahir vam tenir un petit incident que m'ha donat un mal rotllo que s'allarga molt més del que era d'esperar. A les 3 del matí, amb el meu insomni de cavall (darrerament habitual), no parava de donar-hi voltes. A sobre estic llegint un llibre de l'Ian McEwan que en mala hora vaig pillar de la biblioteca, perquè és sòrdid, estrany i no s'entén. Viam si ho escric i acabo de vomitar la merda que porto a dintre.

El tema és que ahir al vespre no trobavem la Mina enlloc. Ni a la galeria, ni dins de cap armari, ni tancada al lavabo, ni als seus llocs habituals (mantetes vàries que té repartides per la casa). Quan era evident que a casa no hi era vaig anar-la a buscar per l'edifici, terrat comunitari inclòs. Ni rastre.

En la recerca es van sumar dues veïnes amb els seus fills respectius, i en veure que la gata no apareixia, vam decidir baixar al carrer a buscar-la. Quan vaig passar per casa a posar-me sabates, vaig trobar-me en G. desesperat, plorant com una magdalena. Aquesta és la imatge que més em tortura. Perquè en aquell moment em vaig cagar en tot.

1) Perquè a mi em tocava ser la forta. Estic convençuda que si ahir hagués vist a G. resolutiu, fort i animat com altres vegades, jo ara no estaria així. El vaig veure vulnerable i això em va matar.
2) Perquè vaig descobrir que no compensa estimar tant a un gat, si l'amor que li tens va tant lligat a aquest sofriment. A mi no em compensa, vaja. En el moment en què l'hem estimat tant estem venuts i no tenim res a fer. Ella es pot escapar en qualsevol dia, no la trobarem més i ho passarem fatal. Maleït el dia en què les gates van entrar a casa i maleït el dia que algú va decidir posar a l'entrada una porta d'obertura automàtica amb sensors. Foti qui es foti al davant, la porta s'obre i au, cap al carrer.
3) I el pitjor de tot: si l'amor cap a un gat que no arriba als dos quilos, que no parla i que interactua relativament, feia patir tant, què ens passarà quan arribi la que ha d'arribar??? Estic condemnada a estimar una criatura que haig de parir d'un moment a l'altre i a patir com una desgraciada si tinc la mala sort de que li passi res. Ahir hagués estat un dels dies que jo hagués decidit no tenir fills.

En el moment en què baixes al carrer a buscar un gat, penses que les possibilitats de trobar-lo amb vida són remotes. Però va ser sortir al carrer i un paio ens va dir: "Que busqueu un gat?". "Sí". "Allà girant la cantonada n'hi ha un".

I sí, allà estava la Mina, corrent per l'acera i ficant-se sota els cotxes. Enxampar-la entre bufades i crits va ser una petita odissea. Però vam tenir una potra del copón.

I després el més incomprensible de tot: en comptes d'estar contenta, el meu mal rotllo no se'n va. Perquè he descobert la meva vulnerabilitat. M'he quedat en pilota picada davant de l'atzar. No sé què fer per estimar-les menys i no patir. G. em diu que a ell sí que li compensa. I ho diu ell que és el que va plorar més. Manda huevos.

La meva mare em fa avergonyir

2010-02-15T14:54:00.011+01:00

Ahir la meva mare va trobar prou motius per avergonyir-me i treure d'un armari uns albums amb fotos de quan jo era petita i ensenyar-los a G., el pare de la criatura que porto al ventre. Així, d'aquesta manera, G. es fa perfectament al càrrec del perill que té de que la seva filla s'assembli ni que sigui un gram a lo que era jo. Ma mare deu pensar que ell encara té temps d'ahuecar l'ala i deixar-me amb el paquet, si vol.

En primer lloc haig d'aclarir que compto amb un avantatge, i és que no sóc la primogènita. De manera que per cada 20 fotografies que existeixen del meu germà gran, n'hi ha només una de meva. Així doncs, hi ha menys testimonis de l'horror que va ser el meu pas de neonata a bípeda de 4 o 5 anys.

La primera instantània que existeix de mi és tremebunda. Perquè jo vaig néixer pel canal vaginal però de cul, no de cap. Ma mare no paria, ma mare propulsava penya. I en els treballs de portar-me a mi en aquest món, pot fardar d'haver dilatat més que una rinoceronta i tenir-me en 20 minuts en la manera més chunga i perillosa que té una criatura per néixer. El meu pare va entrar a la sala de parts amb tota la mala folla de la que va ser capaç i em va retratar (a tot color i amb una definició acollonant) plegada pel mig amb les cames ben estirades cap amunt, de manera que els peus em toquen les orelles. L'home es devia pensar que guanyaria el Pulitzer de periodisme de ciència-ficció. Les persones que han vist aquesta imatge tan esperpèntica no tenen paraules. A tot això hi heu de sumar que vaig tota bruta de sang i víscera vària, que em surt el cordó umbilical pel melic, i que tinc uns llavis vaginals tan congestionats que són més grans que la meva cara.

La fitxa de l'hospital va deixar registrat per la posteritat que vaig romandre en aquesta posició fins a les 72 hores de néixer. Tres llargs i penosos dies en els què m'estava a la nursery i em sortien els patucos per sobre el llençol, pels costats de les orelles. Crec que Luis Buñuel no hagués ordit res tan sòrdid com això.

Però adoptant una posició humana als 3 dies no vam matar el tema. Les fotografies dels mesos posteriors deixen constància de que la natura tenia preparada per mi una etapa molt chunga. I el meu pare estava allà amatent amb la seva càmera, perquè el món no perdés detall. Els àlbums mostren una calvície que em va començar per la part del davant del front, de manera que amb tres mesos semblo José Sazatornil. Ademés, en aquelles èpoques vaig desenvolupar una estranyíssima característica en un bebé tan petit que després no he patit, i és que tenia una sola cella, a lo Blas. Per què cony tenia una cella si després mai m'he hagut de depilar l'entrecelles? I per què el meu pare s'emperrava en fer-me fotografies si jo era un putu fistro?

Ahir la meva mare feia escarni de mi girant les pàgines dels albums, davant del meu horror i, el que és pitjor, de l'horror de G. Hi ha un breu parèntesi, dels quatre als deu anys. Poc després, una entra a l'adolescència i tot allò que semblava insuperable queda a l'alçada del betum, amb una etapa apoteòsica als disset anys. Una es pregunta com és que mai, anant pel carrer, no li han escopit a la cara.

Canonitzem l'inventor de l'Spotify

2010-02-11T12:56:00.002+01:00

Perquè gràcies a ell acabo de retrobar-me amb els Pixies, que en aquests moments envellien podrint-se de lepra a casa de la meva mare gravats en casets. CASETS!!! Com és possible que tot hagi canviat tant??

És possible que estigui a punt de plorar de pura emoció escoltant AIXÒ?

Diríem que em foto gran?

Recomanació literària

2010-02-03T21:04:00.003+01:00

Recomano vehementment "L'illa de l'última veritat", de la Flavia Company. És com un got d'orxata: començareu i no podreu parar, i veureu amb horror que es va acabant i que cada cop sou més aprop del desenllaç. Que no voleu acabar-lo però que, d'altra banda, necessiteu saber el final perquè sino us agafa un ictus.

En Matthew Prendel fa una travessia per l'Atlàntic amb dos colegues. A mig camí són atacats per un vaixell pirata amb 5 tripulants. Amb el forcejeo, moren els dos amics d'en Matthew, i un dels pirates rep un tret disparat pel protagonista i cau a l'aigua. En Matthew també cau a l'aigua i és abandonat al mig de l'oceà.

Al tercer dia perdut emmig del mar, el prota arriba a un illot desert. Allà hi troba un nàufrag que resulta ser el pirata que ell havia disparat i que creia mort.... A partir d'aquí, una història psicològica molt intrigant amb un final inesperat.

Llegiu-lo!

Rissar el risso

2010-01-31T17:25:00.007+01:00

Per un d'aquells camins inescrutables del món Internet, he arribat a la següent informació: Scott Moore tindrà un fill el proper mes de febrer.

El tema no té més, si no fos perquè Scott Moore, que com el seu nom de pila indica és un home -almenys en termes legals- està gestant la criatura dins del seu ventre. Sí sí, aquest personatge de la foto amb aspecte de camionero de Minessota no està jarto de birres, com us podria semblar, sino que està prenyat.

Però si m'apureu, tampoc aquí el tema és tan estrany. En primer lloc perquè ja hi va haver una persona pionera en el tema de gestar i parir crios amb un DNI masculí. I en segon lloc, perquè Scott Moore va néixer dona, i a cop d'hormona ha aconseguit tenir, si més no, l'aspecte d'un home (i això de l'aspecte ho podríem debatre a partir del visionat de la fotografia). Dit en altres paraules: que el dia que es quedi prenyat algú que ha nascut amb testicles, prepuci, gland i codi XY, aquell dia fliparé de veritat.

Més datos: Scott Moore està casat amb un altre home, que és la persona d'aspecte tot estrany que sosté el ventre de Scott amorosament. Tampoc ens vénen a explicar res de nou. Aquí ja fa un temps que et pots casar amb qui vulguis, sense que el gènere sigui un problema.

El tema que flipes és que Thomas, el marit de Scott, també va néixer dona i també es va hormonari i operar, però en plan més radical que Scott, de manera que no pot tenir fills. Però d'altra banda, ha mantingut la definició legal de "dona" per tal de poder-se casar amb Scott, que legalment és un "home" però manté úter, ovaris, trompes i hormonamen femení.

Ara que ho escric és quan pillo tota l'essència de la història en la seva magnitud. És que has de fer un doctorat per entendre-ho! Ara, no em digueu que la foto no és un rato bizarra.

Vull un fill teu

2010-01-26T18:53:00.005+01:00

Un panxot de 7 mesos relleno de carn, ulls i boca, fa desaparèixer de la faç del teu cos tot rastre de sex-appeal que haguéssis pogut tenir en algun moment.

Al que no li ha desaparegut un gram de sex-appeal és al bandido que apareix sovint per la oficina, i que avui ha comparegut de nou. Quan he anat a donar-li la mà ha comprovat que ja no sóc aquella ballarina del Bolshoi, gràcil i lleugera, i que m'he convertit en una persona enganxada a un míssil terra-aire. Tot reaccionant amb petit aspaviento ha dit: "Ui! que és el primer?".

"Sí".

Arribats a aquest punt: no parla tothom de la meva maternitat? Pos parlem de la de tots. I aleshores, en tant que cotilla, disparo amb la pregunta que darrerament em sento amb llibertat de fer, i que porto temps preguntant-me, concretament en relació a aquest individu:

"I tu, que en tens?".

"NO, PERÒ M'APRETEN"

Atenció: mentre jo maldo per trobar una postura que em permeti descansar per les nits, mentre passo hores en vetlla aguantant les patades de la fiera corrúpia que estic gestant, mentre rodolo qual botijo pel matalàs preguntant-me si podré passar pel trance sense ni una estria ni almorrana, hi ha una tia que passa les nits ficada dins del llit d'aquest adonis pressionant-lo perquè li faci un fill.

Que mal repartit que està el món.

He regalat la meva nespresso i em sento super underground

2010-01-25T13:35:00.005+01:00

Després d'anys de rajar del sistema Nespresso -tot i reconeixent les labors de la formidable campanya de màrketing-, i de jurar que mai tindria una cafetera d'aquestes, una s'ha de menjar tota la merda que li ha sortit per la boca el dia que a La Caixa n'hi regalen una amb una tira de cartutxos, arriba a casa, l'endolla i en 1 minut té una fantàstica tassa de cafè amb espumilla.

Òstia. S'ha acabat la cafetera italiana. S'ha acabat obrir-la, omplir el filtre de cafè, enroscar-la i obrir el foc. S'ha acabat fer cafeteres i cafeteres el dia que vénen convidats i et vas cremant els dits pq els cafès han de sortir i tu no tens temps de fer refredar la cafetera italiana entre tassa i tassa. S'ha acabat rebentar-te les venes del cap quan bufes el tubo del filtre perquè salti el marro...

En fin, que de cop la cafetera italiana de tota la vida, que fins aleshores ha funcionat a ple rendiment, et sembla que té tots els mals del món.

I arriba el dia que s'acaben els cartutxos de mostra. Pilles el petate i te'n vas a la botiga del Passeig de Gràcia. Però ai amics. Comprar cafè ja no és el que era, perquè per comprar 40 cartutxos de LIVANTO t'hi van vint minuts de cua. Ara això sí: la tia que t'atén està bona (que ja em direu a mi el profit que en trec), i et donen d'alta a l'"exclusiu" Club Nespresso, del qual en forma part tot Europa. Sembla que per prendre't una tassa de cafè hagis de ser la Sharon Stone creuant les cames sense calces. Tot és glamour, luxe, poderío. Que estem parlant de cafè, hòstia!

Però amb les cues no acaba el tema... et dónen un tiquet i constates que havent fet cua no has acabat de demostrar ben bé lo idiota que ets, perquè acabes de gastar 21 euros en una quantitat de cafè que et durarà UN MES.

Amb aquesta despesa eleves el cafè, que total te'l prens al matí per subsistir perquè ets hipotensa, a la categoria de l'aigua corrent, de la llum, del seguro del pis. Tenir la Nespresso sobre el marbre de la cuina vol dir que, a banda de que tens menys lloc (desenganyem-nos: és un mort) el mes que vé hauràs de tornar al temple del glamour a fer cua com un xai perquè et sablin 20 euros més. "Demana'l per internet", et diuen. Exacte, el demanaré per internet pq em clavin 2 euros més de transport, i a sobre segur que no em trobaran a casa i hauré d'anar a correus, que està a tomar pel cul, a buscar el paquet.

I tot això per una PUNYETERA TASSA DE CAFÈ al dia.

Que ho faig, pel paper de vater? Que ho faig, per les mongetes tendres, per la mostassa, per l'alcohol de curar, pel formatge, pel peix, per la llet??

No ho faig ni pel vi, que m'agrada amb deliri!!

Total que ahir vaig engegar la Nespresso a tomar pel sac. L'he empaquetat i regalat. Torno a la italiana i al sentit comú.

Em sento com si hagués regalat la tele.

Nem calents

2010-01-23T20:31:00.004+01:00

Aquí teniu una foto de la Mina, l'adorable animal que comparteix ja no només pis amb nosaltres, sino també vida, llit, hàbits, dutxes, madrugons:

Aquesta ricura, aquest tros de cotó amb ulls, aquest nino flonjo d'ullets negres és capaç de convertir-se, per obra i gràcia dels periodes de zel, en un ésser diabòlic capaç d'exasperar al més pintat. Us despertarà per les nits, reclamarà mimos a totes hores i farà el ploricó pel passadís amb la finalitat de que l'agafis a coll i refreguis la teva cara contra la seva.

Total que em sento mare d'un GAT. No hi ha bitxo, a 1000 km a la rodona, més mimat que la Mina. Més consentit, atxutxat i rebregat. Menja pavo a las finas hierbas del Mercadona, formatge ratllat, iogurt de frutos rojos. Menja pinso de qualitat superior i dorm entre llençols de cotó. Compta amb un racó, sobre el radiador, on pot estirar-se totes les hores mentre tu et preguntes si no se li estaran fent els mugrons a la parrilla.

Estic amatent, videocàmera en mà, per immortalitzar el moment en què sa germana, farta d'aquest plan, se la troba pels puestos i li fot collejes.

Gore

2010-01-18T18:34:00.003+01:00

Estar prenyat implica moltes coses, però per sobre de tot vol dir que, estant a la feina, si és menester anar a una altra planta / taula / departament, trigaràs el doble de rato a arribar a destí. Per què? Em preguntareu. Perquè seràs aturada una, dues i fins i tot tres vegades per dones que voldran explicar-te els seus parts abans que pareixis i et converteixis en igual d'experta que elles. I no tindran pietat. I si hi va haver sang, menjaràs sang. I si hi va haver dolor, escoltaràs dolor. La història que m'han explicat avui, però, supera tot allò que mai hagués pogut imaginar.

I curiosament, me l'ha explicat un home, membre d'una de les famílies amb més pedigrí d'Espanya. I això és important pq us adoneu que la gent amb pasta també pot ser molt cutre. Estem parlant d'una família amb un negoci centenari convertit en multinacional, exportadora a tot el món. El sol cognom d'aquest paio faria que se us contragués l'esfínter només d'intentar figurar-vos la cantitat de zeros que ingressa a l'any, només en concepte de dividends i de tocar-se l'escrot.

Però en fin, el cas és que m'ha aturat i m'ha explicat que aquest cap de setmana ha anat a visitar la seva cosina, que acaba de parir i que té com a característica principal que uneix el fet de ser jipi amb ser co-accionista principal de l'imperi familiar. El cas és que conviu amb un paio molt naturista que en el moment en què ella va quedar embarassada va ordir un part de lo més friqui, i així el van portar a terme dissabte al matí al seu domicili:

Primer de tot, no han volgut la presència de ningú a la casa que no fossin ells dos i la seva filla gran de 4 anys. No fos cas que el nadó es traumatitzi en veure a casa algú que no és de la seva sang. Sudant de comadrones i metges (i anestesistes no cal dir-ho). En sobrevenir els dolors de part, ella ha entrat al plat de dutxa en boles, clar, i s'ha posat de quatre potes com si fos un xai. A tot això, ell s'ha encarregat de posar un CD de llantos de balena, s'ha despilotat, ha despilotat a la nena gran i s'han fotut al plat de dutxa darrere la mare a quatre potes, gemegant com una elefanta i dilatant. Jo em poso en el lloc de la nena, i a mi els meus pares em fan això i a la meva mare li foto l'escobilla del vater pel diodenar. Em traumatitzen de per vida i em fan avorrir tot allò que tingui a veure amb el sexe.

En el moment en què ha sortit el cap de la criatura (que dius, quina sort, arriba a venir de cul o de costat i sense metges HO FLIPES), la nena ha set l'encarregada de recollir amb una tovallola el crio que el pare ha extret tot estirant. I atenció perquè aquí vé el moment més espectacular: en el moment en què la mare en posició de xai ha expulsat la placenta (a mi m'agradaria saber qui va netejar el plat de dutxa al final), sense rentar-se ha anat de dret cap al llit amb el nen agafat i sense tallar-li el cordó umbilical. Allà al llit s'ha estirat (i lo dicho: qui netejarà els llençols?) amb el crio sobre el pit i el cordó umbilical encara intacte ficat dins de la mare. Mentre escric això em pregunto: com és possible fer això havent tirat la placenta al vater? Potser el meu interlocutor s'ha colat i la placenta se la guarda ella al costat del llit, com aquell que porta una bossa enganxada al costat per no cagar pel recte.

El cas és que perquè tot sigui lo més natural i menys traumàtic, la mare ha de romandre així 48 hores. I el cas és que el paio que m'ho explicava va anar ahir a la tarda a veure la parturienta i es va trobar el percal: la mare al llit en boles amb el cordó umbilical que sortia del nen ficat pel cony.

A mi cada cop que em parin per l'ascensor o per les escales que m'expliquin coses així. Jo, per si de cas, ja he demanat que m'adormin sencera i m'emborratxin una setmana abans. I d'aquí a 20 anys, que es trobin la meva filla i el crio aquest del cordó umbilical, viam qui està menys traumatitzat!

Ojito a lo que m'acabo d'enterar

2010-01-11T13:51:00.003+01:00

Si no ho he entès malament, l'Ajuntament de Vic ha dit que vol que a partir d'ara, si vols empadronar-te has de tenir els papers en regla.

M'he quedat veient visions. És com si l'Ajuntament de Vic hagués dit:

- A partir d'ara, només podran conduir els que tinguin el carnet de conduir.
- A partir d'ara, només podran heretar els que constin en un testament.
- A partir d'ara, només podran operar-se de les hemorroides els que demostrin de manera fefaent que tenen el cul com un florero.

Perquè, viam, nem a pams. Si no ho he entès malament, estem parlant de que ara et plantifiques a Vic i dius: "Hola, molt bones, vinc a empadronar-me". I et diuen: "Vale, guai. Dongui'm el DNI que l'apunto". "Ah, doncs, no, no tinc DNI". I et responen: "Ah, vale, tant carda. Com se diu?". I tu respons: "Helena de Borbón y Grecia". "Puta mare", et responen "aquí té el certificat d'empadronament, Sra Helena de Borbón".

Què demostra que tu ets qui ets? Poder tenim en Bin Laden empadronat a Vila-seca, ocult sota el nom de Margarita Landi. Poder els piròmans d'Horta de Sant Joan estan empadronats a Lles de Cerdanya sota els noms de Ramon Pellicer i David Meca. Puc estar empadronada a 945 padrons diferents, només falta que comparegui a les oficines municipals amb les mans a les butxaques, digui "ai no tinc DNI" i m'inscrigui 945 vegades.

Per què no ho he entès del tot bé, oi?

Homes catalans que haurien de canviar d'acera

2010-01-10T22:19:00.004+01:00

David Selvas. L'"HOME" amb majúscules.

Només té un petit inconvenient, i és que és juga en una altra lliga.

Algú em sabria dir el nom de la mare que va parir aquesta MORSA?

2010-01-06T00:23:00.001+01:00

La llei de la Selva

2010-01-04T09:28:00.005+01:00

La RENFE innova. Compta amb un departament de R+D+i potentíssim que es dedica, sense descans, a ordir noves maneres de donar pel cul al sofert usuari. Acabades les possibilitats amb els rodalies, els regionals, les obres, les catenàries, la poca vergonya en pujar els preus un 6% en any de deflació i les calamitats horàries, ha trobat un nou àmbit: els trens hotel.

Sevilla, estació de Santa Justa. 2 de gener de 2010. 20.06h. Embarco en un tren hotel direcció Barcelona Sants. He preparat el trajecte amb minuciositat. En primer lloc, decideixo gastar-me'ls i triar una cabina amb lliteres i lavabo per mi i G. tots sols. Què cony. I en segon lloc, quan vaig a buscar els bitllets repasso milions de vegades que les dades siguin correctes. Ho faig repassar al tio de la guixeta, truco unes quantes vegades per telèfon... Fa anys, vam anar la R. i jo de Córdoba a Barcelona assegudes per terra perquè la RENFE es va equivocar en vendre'ns el bitllet i ens va vendre un bitllet amb una altra data. La imatge de trobar-te algú assegut a la teva butaca i que la que tingui el bitllet incorrecte siguis tu és DEVASTADORA. En reclamar a la RENFE aquell dia, em van respondre que la obligació de repassar que tot estigués bé al bitllet era MEVA.

De manera que aquesta vegada no em passarà, em dic.

Accedim al tren brandant el bitllet i anem fins la porta de la cabina que tenim assignada. Horreur des horreurs, davant de la nostra cabina s'hi esperen una mare de vora 50 anys amb un adolescent de 13 o 14. Ens ensenyem els bitllets. La màquina diabòlica de RENFE torna a estar en marxa i constatem, amb profund horror, que ens han assignat la mateixa cabina.

Cridem al revisor que el primer que diu és: "Aquí sólo podrán dormir dos en la cabina. Los otros dos tendrán que ir sentados en butacas".

La situació és extrema. Tinc per davant 1.200 km de trajecte, 12 hores de traqueteo. He pagat per anar estirada i descansar, per tenir el meu lavabo i no agafar una gonorrea. Em miro la pobra dona del meu davant. També està cansada, porta unes ulleres bifocals un pèl ortopèdiques i té sobrepès. Anar asseguda 12 hores pot ser lo pitjor per ella. I en aquell moment faig allò que sempre he odiat. Perquè ho fan els iaios sans quan pugen a l'autobús. Ho fan les iaies que tenen molta jeta. Però els 1200 km ho demanen a crits. De manera que em trec l'abric. Que dius: fa calor? No. És còmode traginar un abric al braç i la maleta mentre cerques ubicació? Doncs tampoc. Perquè el meu objectiu només és un: que comparegui, a la vista de tothom, el bombo de la mida d'una pilota de futbol.

La cara de la pobra dona és un cuadro. Sap que acaba de perdre la partida. A mi em sap molt de greu. Però allà dins només hi caben dos, i no serem JO i ELLA. G. es veurà beneficiat de les meves circumstàncies, i el nano haurà d'anar-se'n a les butaques. "Aixxxx... passa tu a dormir estirada", em diu.

Tripón power. Sí, i me n'he aprofitat. Probablement passaran molts anys abans no pugui tornara fer res així, a no ser que em trenqui una cama o tingui un desprendiment de membrana encefàlica i vagi pels trens en plan vegetal. Ni un sol dia, al metro, m'he aprofitat de la meva circumstància, i segueixo anant dreta com sempre, recolzada per les parets.

Un cop dins de la cabina, deixo les coses i torno a sortir. Mentre el revisor els busca un lloc, vull anar a recolzar moralment els perdedors.

Al final hi ha una cabina buida i la mare i el fill dormiran estirats. Menys mal. Per cert, degut a un canvi en el sistema informàtic de reserva de bitllets, la RENFE ha venut "una jartá de billete duplicao". El revisor n'està fins els ous. I vés a reclamar.

No tinc paraules

2009-12-23T21:49:00.000+01:00

Mascles catalans que farien que canviés d'acera

2009-12-22T19:59:00.015+01:00

Carles Capdevila. Escriu sobre tenir criatures perquè és un pare experimentat. No em puc imaginar una dona essent fecundada per tal individu.

Espartac Peran. Veient-lo actuar de tio enrotllat i catalanet tot entrevistant iaies mataronines em RESSECA la líbido. És lo pitjor.

Xavi Coral. Aquesta tarda he provat d'imaginar-me'l tirant-me els trastos al bikini i una mica més i trallo.

Roger de Gràcia. Ser jove, estar prim, tenir cabells, tenir un equip d'estilistes al darrere i, tot i així ser TAN POC ATRACTIU té un mèrit que t'hi cagues. Felicitats Roger!

Àlex Corretja. El más difícil todavía. A tot el que comento de Roger de Gràcia, afegiu-hi que Corretja és un home objectivament guapo. I tot i així, només de veure'l em sobo. Més soso que un bocata de pèls. Imagineu-vos-el content. Imagineu-vos-el apassionat. Imagineu-vos-el chistós, ocurrent, interessat per alguna cosa... us serà impossible.

David Meca. David, a tu t'ho dic sense embuts: fas grima. Et tinc molta mania. És víscera pura, no em sabria explicar. La distància entre el concepte que un té d'un mateix i la realitat poques vegades assoleix les dimensions que es donen en el teu cas. Potser també t'hauria de felicitar.

Doble moral?

2009-12-16T20:56:00.005+01:00

No vindré jo ara a defensar Fèlix Millet, Alavedra i companyia, però hi ha coses que dius: toca't els pebrots.

No sé si tothom està al cas de qui és el darrer personatge que es va dedicar, durant anys, a ratejar els diners que havien d'anar destinats a l'erari públic amb la manida estratègia de nacionalitzar-se andorrana. I no només no devia posar els peus a Andorra ni un punyetero dia, sino que es dedicava a aixecar trofeus en nom de la seva estimada pàtria, España. A la que nodria de trofeus i títols tenístics però que negava d'una quantitat gens menyspreable (pero gens, eh?) de pasta per fer escoles, donar ajuts i pagar el vernís de la taula del despatx d'algun ministre.

Efectivament, estem parlant de l'Arancha Sánchez-Vicario, i la pasta que va tenir el valor de negar-nos i que ara el Suprem li fa tornar són ni més ni menys que 3,2 milions d'euros.

És curiosíssim el tractament que fan els mitjans del tema. Personalment he vist la notícia al Periódico i al Mundo, però no a TV3, per exemple, que es dedica a monopolitzar les qüestions de frau amb Alavedra, alcalde de Sta Coloma i Millet. Per què de l'Arancha no se'n parla? Hi ha personatges sobre els quals sobrevola una mena de pacte de no-agressió. M'imagino a Monserrat Caballé o Judit Mascó arrambant 3 milions d'euros i estaríem igual (aprofito per dir: Montse, cuando las barbas de tu vecino veas cortar...). I en canvi, m'imagino un percal molt diferent si el que ho fes fos Raphael o Daniel Sánchez-Llibre.

De totes manerea, m'encanta que pringui. Encara que no en parli ningú. Demana un crèdit i paga.

Cantamañanes

2009-12-09T20:03:00.005+01:00

Recuperem les paraules NECI i CANTAMAÑANES, ni que sigui per definir el paio que veieu a la foto. El que sembla que s'estigui aguantant un cagarro. Aquest paio, que ni sa mare sap com ha arribat a obtenir la titularitat d'una conselleria de la Generalitat, és capaç de cagar-se en tota aquesta gent que, amb els cossos encara calents del marit, l'esposa, el pare o la mare, han de veure com el seu banc els BLOQUEJA els comptes per saldar-se l'espoli que significa l'impost de successions.

Perquè sí amics, us trobareu un dia en què els vostres pares han pagat una casa a base de madrugons i d'aguantar mocs a la feina. Inclús, si pitjor m'ho poseu, el vostre pare haurà montat amb les seves pròpies mans la casa del tros, maó a maó. I un dia la palmaran. I per tot allò que els vostres pares van suar fins al diodenar us tocarà pagar un dineral. I quan la palmeu vosaltres, la casa serà pels vostres fills que hauran de tornar a baixar-se els pantalons. De manera que per la casa que els vostres pares van pagar 20 milions, amb el pas dels anys i de les generacions l'Estat se'n pot arribara embutxacar el doble.

En fin, dit això, sembla que en el Departament d'Economia hi ha algú amb prou sensibilitat (o que deu tenir la mare a punt de traspassar) com per posar el tema sobre la taula i proposa la següent solució: que fins a herències de 400.000 euros no es pagui impost de successions. No està malament del tot. I què respon el nostre progre? Que no ho accepta, perquè troba que el límit han de ser 200.000. Que si no, beneficiem els rics.

A veure, MONGÒLIC, si vols cardar els rics grava les societats patrimonials o vés-te'n a Andorra a tirar de la manta. I ja que te n'hi vas, fot el cap en un sot de neu i queda-t'hi. Per culpa de la teva demagògia progre i cutre, durant el 2010 la palmarà molta gent, i els seus hereus es cagaran en tu i en els teus morts. Jo espero no comptar-m'hi, però de totes formes em preguntaré cada dia com ha fet possible aquest sistema que tu estiguis on estàs.

Herrera, Camats: això també va per vosaltres.

Tot a tomar pel sac

2009-12-05T00:26:00.002+01:00

El meu blog ha estat un dia inactiu gràcies a la brillant idea d'entrar a les opcions a remenar. Vaig canviat sense voler la paraula del domini.

Ara he tornar a posar la paraula de tota la vida i el blog s'ha activat, però tots els missatges han anat a tomar pel sac!

Algú sap com recuperar-los?

Ha arribat el dia

2009-12-01T21:59:00.004+01:00

Bé amics, ha arribat el dia en què puc dir oficialment que ja no em veig els peus. I hi arribo en pitjor estat del que em pensava, preguntant-me on és allò tan meravellós que expliquen que és la prenyamenta. Sento que he perdut tota la feminitat just en el precís moment en què tota la meva feminitat té sentit d'existir.

1) Sóc un putu botijo. No hi ha matisos. Em miro al mirall de lluny i ho flipo. No tinc cintura, no tinc abdominals. No tinc melic! En definitiva: ni m'agrado ni crec que, si fos un home, m'agradés a mi mateixa. Per sort, G. està concentrat en altres qüestions de la meva anatomia que ara per ara el tenen més flipat. Com ara que com pot ser que aquí dins hi visqui algú. Ara això sí, tinc dos pitarrots monumentals que fan por però que en pocs mesos quedaran com dos mitjons.

2) Les juergues ja passen factura. Ahir em vaig llevar a les 6. Vaig estar a casa de 16.00 a 17.00 per dinar i vaig tornar a marxar, empalmant amb un sopar. I així com d'altres dies hagués aguantat com un jabato, ahir vaig beure'm una copeta de vi i a les 23.00 ja era a casa per ficar-me al sobre, mentre la resta es quedaven a assaborir els primers gintònics. S'està acabant una etapa de la meva vida. Ras i curt. I molt trist.

3) M'ha sortit un testicle a l'engonal. Tal qual ho dic. Quan vaig aribar a casa vaig descobrir una gran vena en forma de bossa que penjava... Qui em digui que l'embaràs és bonic que vingui que li fotré bossa escrotal pels nassos. Algun òrgan comprimeix alguna cosa i no nem bé. He dormit com deuen dormir les iaies, amb coixins entre les cames. Aquest matí la bossa ja no hi era, però sí el tremendo record. Em diu la meva mare que millor tenir el venorro a l'engonal que no dins del cul, i ja sabeu a què em refereixo.

4) Tinc una relació molt estranya amb els moviments de la criatura. Els cops tenen un pase. Però hi ha certs moviments d'extremitats seves que recorren tot el llarg i ample de la panxa que em foten angúnia. Tanco els ulls amb força de la impressió que em fa, que és la mateixa que em faria si em diguéssin que tinc un àlien a dintre. Però d'altra banda, hi ha dies que no es mou en tot el dia. I aleshores, cony, què passa? I em quedo quieta, sacsejo la panxa i ella respon. I sento alleujament i un alegria molt estranya, barrejada amb l'angúnia.

Per ara sí que hi ha una cosa que mola, i mogollon: fa poc que m'he adonat que porto mesos sense depilar-me i no tinc ni un pèl! No hi hauria manera de que, un cop parida, algú m'injectés progesterona amb un catèter per no haver-me de depilar mai més? Llanço la idea. La podríem patentar.

Ojet priet

2009-11-24T19:10:00.002+01:00

El nou càncer de la societat

2009-11-16T18:14:00.003+01:00

El nou càncer és el resultant del binomi PODER + PERIODISME. Vet aquí el darrer exemple:

JUNY 2009
Una nova malaltia arrassa a Mèxic: la grip porcina. Grans titulars, apocalipsi, hecatombe. La gent mor de la malaltia. Un paio torna de Mèxic mig sidós. S'està uns dies a l'hospital agonitzant i la palma. La novena plaga bíblica ja és aquí.

JULIOL
Comença la gran campanya per donar pel cul amb la Grip A. Es mor gent jove. Ara a Pamplona, ara a Madrid. S'insisteix en dos punts: els que moren en veritat són estrangers (que ja se sap, a saber la higiene com la porten i tal... o sigui que tranquils), i d'altra banda, tots estaven malalts d'abans ("patología previa"), un nou eufemisme de la classe periodística. O sigui que ojo: tothom tranquil.

Quan tothom està ben cagat i es liquiden les vendes de mascaretes higièniques, Trinidad Jiménez surt qual supermán per la televisió, anunciant la compra milionària de vacunes per vèncer el terrible enemic. El preu: 228 milions d'euros. Al novembre es vacunaran iaios, infermeros i prenyades. Tothom espera l'arribada de la vacuna amb l'ojete tan apretat que no hi cap una llentia de canto.

AGOST
Els mitjans deixen de donar pel sac amb la Grip A en el moment en què Millet escriu una carta al jutge per reconèixer que és una alimanya hedionda.

SETEMBRE-OCTUBRE
De cop, sembla que a Espanya ha deixat de morir gent per la grip A. No hi ha notícies al respecte. A més a més, els infestats comencen a ser un element quotidià. Qui no té un company a la feina, un germà, una nòvia, el paio que et trobes cada dia al tren, que han passat per la grip A i apareix de nou a la teva vida als 4 dies, tan campante. La Grip A comença a ser una cosa que ja no fa por. La té tothom i ningú la palma. I Jiménez s'ha gastat 228 milions d'euros?

NOVEMBRE
Arriben els antivirals compromesos el mes de juliol, quan més de la meitat de la penya ja ha passat la malaltia, i a l'altra meitat el tema li suda de canto. Apareixen imatges desoladores dels ambulatoris francesos, deserts en plena campanya de vacunació. No hi ha ni cristo prou suïcida per injectar-se un bicho que ningú sap d'on ha sortit.

I... curiosament, la mateixa setmana moren tres, TRES (3) trois, three, drei persones SIN FACTORES DE RIESGO: les nenes de Barcelona i el paio de Pamplona.

Sabia que eren bons

2009-11-12T07:47:00.002+01:00

... però TANT?

Calentor a la granja

2009-11-11T14:57:00.004+01:00

Qualsevol persona amb suficient valor com per seguir aquest blog és coneixedor de la meva afició al programa de televisió “Granjero Busca Esposa” del Canal Cuatro. L’afició va néixer a partir de les artimanyes del fabulós Guillamet, participant de la primera edició, pagès i pajillero a parts iguals, i resident a la tremenda vila de Montoliu de Lleida.

El programa va de lo següent: mitja dotzena de pagesos d’arreu d’Espanya seleccionen entre vàries candidates les dues més adients per emportar-se deu dies a la granja. Les candidates han escrit al programa amb llibertat d’actuació, plenes facultats mentals, i saben d’antemano la pinta que fa el granger en qüestió. Per això, uns mesos abans de començar a emetre el programa, CUATRO inserta anuncis on es poden veure les jetes dels candidats.

La carnaza comença en el moment en què les dues dones ingressen a la granja amb el pagès. I és aleshores que un pot assistir en primera persona a veure fins a on és capaç de deixar-se vexar algú con tal d’emportar-se el pagès a l’hort. Dos exemples:

1)Alberto, el pagès semisubnormal i la sudamericana calentorra
Alberto és un pagès càntabre baix, estrafet, lleig, tonto i més cremat que el cendrer d’un bingo, de resultes d’anys i panys de no ficar-la en calent enlloc més que no sigui el recte d’un xai. En definitiva Alberto és lo pitjor. Per endur-se a la granja ha triat una colombiana amb dues peres monumentals i de tarannà més aviat suelto. També ha triat una catalana amb cara de pa que té totes les de perdre, pq la colombiana té les peres més grans i menys ganes de perdre el temps. Així doncs, veiem setmana rere setmana la catalana patint perquè intueix que a la granja passen coses estranyes que ella no controla: sorolls, passes, rialletes, etcètera, que posen en qüestió el seu dèbil atractiu com a dona en favor de la guarrona. Un dels moments culminants de la setmana passada va ser veure la catalana asseguda sola a la cuina, matant les penes amb una ampolla de cava i esperant la colombiana i el pagès. Els editors del programa ens obsequiaven amb imatges intercalades d’un vaixell amb els dos rebolcant-se a coberta. De la popa del barco en surt un chorro de líquid, que no és més que la bava d’Alberto que regalima mentre manoseja tots els michelins de la colombiana. Ella fa risites de golfa que caldrà estar amatents per interpretar.

2) Natalia, o com de tant poc se’n pot extreure tant
En aquesta edició hi ha una novetat: un dels participants és una pagesa. Natalia viu a Gipúzkoa i fabrica formatges de llet de cabra. Tipo de pera i metxes recremades. A les venes no hi té sang: hi té orxata. Té menos gràcia que Kim Jong Il montat dalt d’un poni i vestit de picardies. Aparentment, Natalia no interactua, no expressa res amb la cara. Vegeta per la granja chapant la boca quan els seus pretendents li llancen requiebros. Perquè Natalia pot semblar idiota, però de tonta no ho és un pèl. Per emportar-se a la granja ha triat un veterinari de León i un argentí que viu a les canàries. El veterinari és prou normal per lo que és Natalia. L’argentí és un pèl empalagoset, però el seu atractiu físic i el seu accent compensen de sobres aquest inconvenient, ni que sigui per un achuchón profund darrere l’estable. La mare de Natalia, que és lo millor del programa, és Divine de John Waters reencarnada. Surt constantment de la granja a explicar a tot aquell que se la vulgui escoltar que Fede, l’argentí, és guapíssim. De fondo pots sentir el xup xup dels seus baixos, pq està clar que està focalitzant en Natalia les calentors que li desperta en Fede. I com Natàlia es despisti, Fede acabarà esclafat en una pila de palla amb Divine a sobre.

El més bo de la història de Natàlia vé ara. Ja hem dit que ella no val un pet i que no s’entén que dos tios decents, per voluntat pròpia, hagin anat a viure a la granja viam si se la poden tirar. Fins la setmana passada tampoc s’entenia que ells li anessin tirant els trastos i ella es fes l’estreta. Però al darrer minut vam saber el secret de la pagesa: durant els preparatius del programa, Natalia es va enamorar d’un altre dels pagesos, precisament el pagès més buenorro de les dues edicions. D’aquí el títol de l’exemple 2: com de tan poc algú en pot extreure tant. Com una tia tan sosa, poc agraciada, atietada i amatronada pot portar de cul 3 tios, dos que son certament fornicables i un altre que sembla prou normal. Si ni tan sols té pinta de ser una tia fàcil!

Aquest vespre assistirem al drama de Fede, despetxat i despreciat, en quan s’enteri de que un pagès de Cadiz li ha robat la presa. Veurem un home humiliat, que constata que porta deu dies fent el panoli total. Quan es vegi en els vídeos es voldrà morir. Espero que filmin a Divine amagada al lavabo afaitant-se el parrús per asaltar l’argentí darrere el porticó de l’estable...

Aquest país és un cagarro i nosaltres badant

2009-10-26T19:59:00.006+01:00

Avui he hagut de menester dels serveis públics principals d'aquest país, i he constatat que els impostos que pago se'ls deuen fotre pel diodenar el Pepiño Blanco i la Marina Geli.

09.00 del matí. Porto un rato amb retortijons i calors. Els retortijons s'intensifiquen fins a tal punt que decideixo anar-me'n a un hospital a que em mirin.

1) 10.30h: VAIG A L'ESTACIÓ A AGAFAR EL TREN
Els trens no van. No hi ha manera humana d'anar de Barcelona a Tarragona en un país occidental en ple segle XXI. L'estació és una punyetera ratonera, plena de guiris enganyats que pugen en trens que posa "Aeroport"... i que quan són a dins, una veu en off masculla que no aniran a l'aeroport. Em fan llàstima i la RENFE em fa fàstic. Sants sembla una presó de Kigali, tothom tirat, vexat i maltractat. Em dirigeixo a la cua de l'AVE. Un cuarrot impressionant, com si l'AVE el regalessin.

2) 12.34h: ARRIBO AL CAMP DE TARRAGONA AMB 30 EUROS MENYS AL COMPTE CORRENT
Que, dit sigui de pas, i no em cansaré de repetir, està a tomar pel cul de tot.

3) 13.00h: PENETRO A L'HOSPITAL DE SANTA TECLA
Després d'esperar-me tres quarts d'hora, un infermero em crida. Em pregunta què em passa. I atenció pq em trobo participant en el diàleg més surrealista de la vida:
- Infermero: "Què et passa"
- Jo: "Estic embarassada de 16 setmanes i pico i tinc retortijons. Tinc por que no siguin contraccions".
- Infermero em pren la tensió i diu: "Té aquest pot i fes-hi orina. Ens hem d'assegurar que estàs embarassada".
- Jo: "....... Perdona?"
- Infermero: "Fins a les 17 setmanes no es considera embaràs. És "probable embaràs"".
- Jo (assenyalant-me la panxa): "Però a veure: tu ho has vist, això?"
- Infermero: "ÉS IGUAL. Per saber si ho estàs, l'única manera que tenim ara és fen-te un test d'orina. Una ecografia no te la farem, perquè no es veuria res. No hi ha res format encara, ni placenta, ni fetus ni res"
- Jo (FLIPANT): "Escolta'm. Ja m'he fet tres ecografies i fa un mes que ja té dits, peus, mans, cara, nas, ulls, boca i TITA".
- Infermero: "N'ESTÀS SEGURA?"

Que si n'estic segura???

4)14.00h. EM VEU UN METGE
Encara en estat de shock per la estultícia de l'infermero, entro a la consulta d'un metge, que resulta ser una hondurenya que no té ni puta idea de català. Que no passa res, però que em porta a dues reflexions:

- Per què a tot càrrec públic d'aquest país el donen pel sac amb el català, i aquesta es pot permetre el luxe de fer-te repetir en castellà tot el que li acabes de dir?

- Per què a tot ninyato de 18 anys amb vocació mèdica (i els pares del qual han pagat impostos aquí religiosament) li és impedit l'accés a la facultat de medicina a no ser que compti amb l'estratosfèrica nota de 8,5? Si després resulta que falten metges i els han de portar de fora. Algú s'ha preocupat de saber què coi ensenyen a la facultat de Tegucigalpa???

La metgessa em demana orina altre cop, perquè com us podeu imaginar, no he pixat allà on em deia l'infermero. Si de cas, me li hagués pixat a la cara. El que vol la metgessa és saber si tinc infecció d'orina. Pixo i em diu "en cinco minutos te aviso".

5) 16.00h ENCARA ESTIC A LA SALA D'ESPERA
Sense menjar, sense beure. Amb un feto a dintre que, si encara és viu, em chupa la vida com una tènia. A sobre amb el canvi d'horari, el meu cos entén que són les 17.00h, i jo sense menjar. Poder no tinc contraccions, però el que em passarà serà que moriré d'una hipoglucèmia. Porto una emprenyamenta del 15. Pico a la porta i irrompo a la consulta. La hondurenya ja no hi és, i al seu lloc hi ha un italià clavat al Valentino Rossi. Li dic que què passa, que porto 7 hores sense menjar i que com és possible que ficar un reactiu en un got ple de pipi sigui una tasca de DUES HORES. Em diu "Ay sí! Perdona!" (en castellà, faltaria més).

Total, res greu. Bé, sí, una cosa greu: aquest país està destruït.

I semblaven tontos.

2009-10-14T15:17:00.005+02:00

Ell, baix, sec i geperut. Porta unes ulleres de 15 dioptries, és bifo, lleig i se li marquen els mugrons. L’aspecte és el d’un informàtic casposet que s’ha passat l’adolescència jugant a rol i matant-se a palles. Si no fos perquè es va casar aquest estiu, m’atreviria a dir que és verge.

Ella, petita, mamelluda i amb tipo de tanqueta. Ni guapa ni lletja sino tot el contrari. Anodina. Tan anodina que no sabria dir ni de què té aspecte.

Tenen poc més de 25 anys i es van casar aquest estiu, després de dos anys vivint junts al pis de sobre meu. Han montat un nidito d’amor on tenen ninos dibuixats al cartell de la bústia de la porteria de l’edifici. Escolten David de María i quan es posen romanticons li foten amb Céline Dion. El dia que feien la mudança vam poder comprovar que ell posseeix una fastuosa col•lecció de katanes. Treballen en un restaurant.

A poc a poc hi ha coses que van chirriant. Mentre jo faig malabarismes amb tot el que seria ingressos – despeses, m’entero que ells van comprar-se el pis, clon del meu, per 60.000 euros més del que vaig pagar jo. Que quan van saber la pasta que havien de pagar mensualment d’hipoteca no van tensar ni un múscul de la cara. Aquest juliol el constructor, un lladre de la pitjor calanya, acaba el parking i posa les places a la venda. Demana quantitats tan indecents que els veïns decidim que cap de nosaltres comprarà una punyetera plaça si no ens abaixa el preu. El senyor de les katanes envia a tomar pel cul els plans de tothom adquirint no una ni dues, sino TRES places (per invertir), per un total de 83.000 euros (sense IVA).

En el precís instant en què jo m’estic preguntant com dos pipiolos de 25 anys poden adquirir un pis de 320.000 euros sense que els tremoli el pols, i al cap d’un any gastar-se’n 83.000 en tres places d’aparcament, contemplo estupefacta que en una de les places que han comprat (una de doble), hi ha aparcat dos cotxes i una moto. A vehicle i mig per persona. La ratio a casa meu és de 0,5.

Arriba agost i les mandíbules bifes d’ell exclamen pel pati de veïns que marxen a Japó de vacances. Jo ho escolto, amb cara d’imbècil, des de la finestra de la cuina mentre estic preparant els sacs de dormir, la tenda de campanya i el pot de colacao per anar a fer el cutre a Astúries. Perquè clar, com que hem hagut de comprar una plaça de parking, no tenim diners per anar a fer el cutre a Suïssa.

El temita succeeix contemporàniament als cops de talonari de Florentino a can bernabeu, de manera que la parelleta queda batejada com a “els putus florentinos”.

Abans d’ahir, 19.30h pm. Casa meu. Truquen a la porta. Miro per la mirilla i hi ha dos paios. Pregunto: “Qui és?”, i la resposta és tan curta com contundent: “Policia”. Com podeu comprendre obro la porta. “Bona tarda, coneix vostè el senyor i la senyora “X”?”. “No”. “Són els veïns de sobre seu”. “Ah, sí”. “Som de la policia secreta. Ha vist moviments estranys per l’edifici?”. “Què son moviments estranys?”. “Gent jove que entra i que surt a hores intempestives, horaris estranys, gent que s’equivoca i truca a casa vostra”.

En aquells moments em passa tot pel cap. El pisaco, els cotxes, les 3 places de pàrking, les vacances al Japó. Les mamelles d’ella i la cara d’enterat d’ell. La pinta de friquis que foten. Semblen un seminarista i la seva nòvia tonta. Un pajillero i la seva nòvia celulítica. Francament, tenen pinta de tot menys de traficants d’estupefaents. Els putus florentinos.

La lleona

2009-10-08T08:56:00.003+02:00

Si l'altre dia el Sr. Markutis posava de manifest l'estultícia del cos de mossos d'esquadra d'aquest el nostre país, un fet que només podríem qualificar de tristament friqui posa en evidència la potència cerebral del cos de guàrdies forestals.

Durant una setmana, els guàrdies forestals de la zona dels Ports han estat pentinant el terreny a la recerca d'una suposada lleona que havia estat vista per tres chavals i dos avis. Curiosament, tamanyo felinarro no havia estat reclamat per ningú, la qual cosa, a les 24 hores d'haver sortit la notícia jo ja estava convençuda de que la tal lleona no existia.

Però els guàrdies rurals van desplegar efectius i tecnologia (que ens ha costat la broma de 40.000 euros), i TV3 ens informava diàriament de l'evolució de la cerca, suposo que per fer-nos oblidar ni que fos per una setmana, que el govern no pensa eliminar l'impost de successions.

Finalment ahir, un monger que tan bon punt es va posar un traje de guàrdia forestal es va pensar que era rambo, va veure sortir un gos inmens de la malesa i, ni cort ni peresós, li va disparar i el va abatre. Pumba!! Posteriorment, tant ell com la resta de companys, han passat la nit inventant excuses per justificar el temita: que si era agressiu, que si estava malalt, que si era perillós.

Millet, quan tornis la creu de Sant Jordi li donarem a aquest fletxa dels paratges ponentins.

Voy a ser mamá

2009-10-05T15:07:00.006+02:00

Femelles del món prepareu-vos: l'any que vé servidora de vostès parirà un masclet.

Entretant, em quedo estupefacta davant de les meves noves preocupacions. Perquè sempre havia pensat que serien:

- Seré una bona mare?
- Serà G. el pare ideal?
- És el moment?
- No és el moment?
- Tenim prou pasta?
- És digne portar algú en aquest món de merda?
- Serà mono?
- Podré aguantar-me tant de temps sense veure la seva careta angelical?
- El lavabo és prou gran?

Sino que són:

- Com menjar-me una galeta príncipe i no arrojar
- Com esperar-me una hora per dinar amb l’estómac buit i no arrojar
- On són els lavabos d’aquest putu tren que vaig a arrojar
- Com em poso la crema antiestries "nuevo perfume" i no arrojar
- Com caminar pel carrer darrere d'algú que està fumant i no arrojar
- Com cony m’ho faig pq els mugrons no perforin la samarreta
- Com m'ho faig per tapar-me'ls a la feina i mentre vaig pel carrer
- On guardo tamanya cantitat de sostenidors que he anat adquirint a mesura que el tema mamari anava adquirint proporcions dinosàuriques
- Com intentar no menjar-me un senglar i una vaca a les 11 del matí.
- I com no arrojar-ho tot plegat
- Com arrojar als lavabos de la feina i que no se'm senti
- Al principi, com treure'm del cap la idea de que, si adoptes, no rojes
- Com sobreviure sense cafè (ja ho he solucionat... prenent cafè. I a prendre pel sac)

Carta oberta al Presidente

2009-09-27T20:42:00.006+02:00

Zapa

M'importa una merda que les teves filles vagin amb túnica i que te les emportis a ca l'Obama a fer-se fotos. Jo també ho faria. Anava a escriure més coses teves que m'importen una merda però he vist que ja no se me n'acut cap. Que m'importa que ens prenguis pel pito del sereno, que no em crec una merda del que ens dius, que m'importa que regalis 400 euros a diestro y siniestro i que després ens els treguis, que m'importa que regalis 2.500 euros en el cheque bebé pq els lerdos es comprin teles de plasma en comptes de crear places de guarderia. Que m'importa que ens donguessis pel sac amb l'Estatut, que hagis convertit la píldora del dia después en el nou mètode anticonceptiu i que m'importa que la joventut d'ara sigui la que menys avortarà però la que més sidazos, gonorrea i herpes tindrà.

I sobretot, m'importa sobremanera que et pensis que som idiotes. Que diguis un divendres que pujaràs els impostos a les classes més altes i ens enterem el dissabte que el que has decidit és apujar l'IVA. L'IVA?????

És a dir que en món d'en Zapa, on els cafès valen 80 cèntims i no existeixen els condilomes vaginals, només els rics compren matalassos, cafeteres, cotxes i xampú. En un aladre de lucidès terrenal, apuja també el gravamen als dipòsits a termini, de manera que els que hem sigut previsors i prou morts de gana com per no tenir un compte a les Illes Caimán o a Andorra pringarem per triple via.

I el pitjor de tot, Zapa, estàs regalant les properes eleccions al PP. I això sí que no t'ho perdono.

Boadeitor

2009-09-18T20:10:00.003+02:00

Pels que us animeu a fer una visita al Boada després del meu post d'ahir:

c/ López Peláez, 26. Tarragona

Avui no es poden penjar imatges, veig. Quan es pugui, il·lustro l'adreça amb quatre fotos.

El personatge (XIII): Boada

2009-09-17T16:18:00.006+02:00

Ningú hauria de morir sense haver-se menjat un bocata al Boada. Aquest matí hi he anat a esmorzar. Molt d'hora, pq el Boada s'ho pren amb calma, i a la que acaba el pa agafa i xapa. Plantat davant de la planxa amb el seu davantal, va llegint el que la clientela apunta a la llibreta i va fent els bocates per ordre, amb calma.

A la llibreta hem apuntat: "Beicon + formatge + coses". El Boada llegeix i crea. "Slow food", diu. Ens ha servit el peazo bocata que podeu veure a la foto: beicon, formatge, tomàquet, xampinyons, pinyons i roquefort.

"Boada posa'm una voll-damm"
"Passa i agafa-te-la"
"Boada posa'm un cafè"
"Fes-te'l"

Passar darrera la barra del Boada és una experiència mística, pq Boada és un geni però en marrano. La campana estractora té vida pròpia. La nevera no passaria ni un control. Caldria recalibrar el nanosegon i redefinir-lo com l'interval de temps que passaria entre que entrés un inspector de sanitat al Boada i el precintés. El que passa és que li perdones.

Especialitats:

- Entrepà de baldana
- Entrepà de truita de patates xips (predecessor de Ferran Adrià): agafa un ou, el fot en una bossa de patates, ho sacseja i ho tira a la planxa.
- Entrepà de botifarra amb mongetes
- Entrepà de botifarra, formatge i rovellons

En fin, quan surts del Boada has de fer dues coses:

1) Anar-te a fer un anàlisis de triglicèrids
2) Passar per la dutxa pq quedes infestat de la olor de la planxa.

Pudents fins al diodenar però feliços.

Boada no et jubilis mai!

Post de teenager indigne de la meva edat i posició social

2009-09-11T21:48:00.001+02:00

Acabo de veure que avui fan "Troia". I aprofito per dir que Eric Bana és l'home més sensacional que han vist mai els meus ulls sobre una pantalla. Exemple vivent de masculinitat, noblesa, atractiu i, en fin, que tot ell és absolutament tremendo i digne de fer-li lo pitjor.

Però ull: em refereixo a Eric Bana vestit de troiano. Cap altra pel·lícula protagonitzada per ell em desperta la més mínima sacsejada progesteronil. Curiós.

Conillets d'índies

2009-09-07T11:04:00.004+02:00

Aviam si algú em sap resoldre una pregunta que tinc:

1. Hi ha la gripe A
2. Algú inventa una vacuna
3. El Govern espanyol defineix uns grups de risc, que representa que són penya que si agafen la Grip A moriran violenta i truculosament. Aquesta gent seran vacunats amb càrrec als pressupostos de l'Estat.
4. Entre els grups de risc es troben les prenyades i els nens.
5. De cop i volta els laboratoris diuen: "nooo! Les prenyades nooo, perquè els assajos clínics no es fan mai amb prenyades i no sabem què els pot passar".
6. Aleshores la UE diu: Pos que no es vacunin les prenyades, si de cas cap al novembre, quan sapiguem els efectes que pot tenir una vacuna sobre un feto i sobre una prenyada.

Concretament la meva pregunta és:

Si a dia d'avui no se saben els efectes de la vacuna sobre les prenyades, i no es fan MAI assajos en prenyades, QUÈ PORTA a pensar que al mes de novembre en sabrem els efectes, si mai s'haurà vacunat cap prenyada?

Per fí!!

2009-09-02T15:54:00.005+02:00

Avui, l'último superviviente, el meu gran amic dels migdies televisius, ha ofert l'especial que ja trobava a faltar: "Especial alimentación".

Pels qui no sàpiguen a què m'estic referint, us diré que hi ha un tal Bear Grylls que es dedica a fer programes de supervivència a la natura salvatge. Amanyats si voleu, sí, però això és el menys important. Figura que l'abandonen en ple Sàhara, Amazones o Àrtic, ataviat només amb una navalla i un chubasquero, i ell s'ha de buscar la vida. Sap de tot: fauna, flora, geologia, meteorologia, biologia, anatomia, càlcul, astrofísica, àlgebra, teologia, termodinàmica de fluids, micologia i un etcètera infinit. Sap per què les àligues volen cap a un punt cardinal determinat, sap el PH exacte de la pluja en plena estepa siberiana, coneix la diferència entre una baia comestible i una baia letalment perillosa, ambdues d'aspecte clavat. Coneix a la perfecció els timings de la digestió dels rumiants, el cicle sexual de cadascuna de les 673 espècies de pingüins que habiten a l'Àrtic i el nombre de llamps que cauen a les contrades del nord d'Austàlia cada any, i te'ls diu mes per mes, la variància i la covariància si és menester.

Grylls sol recórrer les contrades mig ajupit, amatent als perills. Suat, brut de fang o mig congelat, va retransmetent tot el què fa. Una de les millors coses del programa és el doblatge. El paio que el dobla en espanyol europeu panteixa i parla amb la respiració entretallada, per donar-li més realisme.

El moment més esperat del programa no és "voy a buscar refugio", "echo de menos a mi mujer" o "he encontrado civilización", no. El moment més esperat és: "VOY A BUSCAR ALGO PARA COMER". I aquí, atenció perquè em pilla sempre dinant. Perquè en Grylls és un basto. No me'l vull imaginar menjant-li lo negre a la seva dona i molt menys canviant els bolquers dels seus fills. No anirà a buscar una pinya, unes pomes o un peixet. En Grylls es menjarà lo pitjor de lo pitjor: vísceres, serps, larves gegants, caques, escorpins, escrots de xai.

És per això que he presenciat avui l'"Especial alimentación" sense treure'm de sobre el rictus de grima. M'ha superat el moment camell: en Grylls es troba al sàhara mort de set. Manera de beure aigüeta fresqueta potable? Rajo un camell i li obro un dels tres estómacs, el que emmagatzema aigua, i me la bec a galet, sense pensar que pot tenir bactèries. I com que aquesta aigua no m'arriba per la set que tinc, cap problema: obro l'estómac que tritura el sòlid, n'extrec el menjar mig descomposat i me l'espremo a sobre de la boca per beure'n el suc.

En fí, com que suposo que aquestes coses costen de creure, us prego que veieu aquest tros de vídeo. El doblatge no és el que fan a Cuatro, que és superior, però em sembla que amb les imatges en tindreu prou. Ademés després li treu una utilitat tremenda al cadàver del camell. Dentro vídeo!

Comencem la crema de llibres?

2009-09-01T23:34:00.003+02:00

Portava avui el diari que un ciutadà belga d'origen congolès, Mbutu Mondondo Bienvenu, està intentant que es prohibeixi per sempre més la publicació de Tintin al Congo, perquè és xenòfob i classista.

De prosperar aquesta denúncia, comença una caça de bruixes per prohibir la lectura d'altres obres altament ofensives, a saber:

1) Lolita. Es justifiquen les activitats d'un execrable pedòfil de 45 anys amb una nena de 14 i es presenta com un acte normal!!!!

2) La mort a Venècia. Es mostra de manera injustificadament tendra i volgudament estètica l'enamorament d'un home de més de 50 anys per un nen de no gaire més de 10!!!

3) L'Alcorà. Obre la porta a actituds machistes i d'abús d'autoritat cap a les dones.

4) Qualsevol llibre de Charles Bukowsky és un alegat machista i bàrbar que empeny a l'alcoholisme i l'autodestrucció.

5) Sonata a Kreutzer de Tolstoi, és violència de gènere en estat pur.

6) Madame Bovary, un altre pamfleto matxista que tracta les ties d'inútils i neuròtiques.

7) Prohibim ja la projecció de totes les películes del gènere "OESTE", des de la Diligència a "Centauros del Desierto", per intentar convèncer de que els colons eren els bons i els indios els dolents.

8) Prohibim el visionat de la imatge de Joan Saura, perquè empeny irremediablement a trencar-li la cara.

9) Qualsevol còmic d'Asterix hauria de ser prohibit per respecte a la comunitat italiana, atès que presenta els romans com una sarta d'idiotes.

10) 1984 és un alegat a la neteja de cervells i a la manipulació de la humanitat, a banda de que atempta contra els principis comunistes.... prohibim-lo també, què cony!!!!!!!!!

Ah, i esborrem del diccionari (al més pur estil 1984) la paraula "CONTEXTUALITZACIÓ".

El personatge (XII): V.

2009-08-28T19:47:00.008+02:00

V. és un amic de la infància de G. Una mena de germà de sang, de cor pur i lliure de males intencions que només té dos defectes:

1) Parla amb uns decibels que fulminen els timpans del més pintat, característica que he apreciat a varios individus de la mateixa zona de Castelló que V.

2) És un putu friqui.

V. busca constantment respostes als seus anhels, a les seves preguntes. Per exemple: qui no ha fet mai una foto amb una càmara molt chunga i li han sortit aquestes boles:

A V., com que té una càmara molt cutre, li passa. I la seva explicació és:

- Això són MANDALAS. Són càrregues energètiques que provoco jo quan medito i arribo al karma. Per això, veus? Aquí al curset de meditació em van fer aquesta foto i mira quants mandales que surten al meu voltant!! (no poso la seva foto per raons de privacitat). Això vol dir que em concentro, medito i arribo al karma!

Se t'ennuega el gaspatxo i quan et recuperes li dius que es deixi de polles, i que això li passa pq l'òptica de la seva càmara és lo pitjor, i que això son motes de pols de l'atmosfera i que el flaix rebota en elles.

- A si? I per què en el concert dels Scorpions, en el moment àlgid, vaig fer aquesta foto i surten tants mandales i en aquestes altres nooo?

Ara el que se t'ennuega és el mot "Scorpions" i la imatge que et vé al cap davant tamanyo grup.

En fin, això era per enquadrar el personatge. Jo a lo que anava és: V. cerca respostes, i si no les troba se les inventa. I si no té prou imaginació busca algú que se les inventi per ell. Atenció a la nova troballa de V: V. desembarca a casa meva amb una col·lecció de 12 toms escrits per un tal RAMTHA. Per la totalitat de la col·lecció deu haver desemborsat la suma de 200 euros. I atenció: RAMTHA és un EXTRATERRESTRE (com els que veu V. a cada moment, però això seria un altre post) que té tonelades de SABIDURIA que ja no pot contenir més. Té en el seu poder dades tan CRUCIALS que si no les comunica a nosaltres els humans rebenta. De manera que per allà els anys 70 s'infiltra en el cervell d'una tal JZ Knight, i quan ha de dir algo fa entrar la Knight en èxtasi i li fa dir coses tals com: "PAU", "AMOR", "NO US FEU MAL", "ESTIMEU A DÉU" i demés crucialitats. La Knight ha tingut els pebrots de fer 12toms amb aquest material que pivota sobre aquests 4 pilars. Més repetitiu que un quintal de pepinos sucats amb all-i-oli.

V. troba el missatge de RAMTHA tan estimulant, revelador i salvatgement novedós que no només ha desembolsat 200 euros més feliç que un gínjol sino que està profundament convençut de que els extraterrestres es comuniquen amb nosaltres i prediuen el futur. Sí sí, us sona d'alguna cosa i jo us ho aclafreixo:

Tot seguit comença l'ardua tasca de convèncer G. per anar a la Mussara a fer un avistament nocturn. G. se l'emporta a la Mussara, ja no sé jo si perquè calli o perquè s'ha convertit ell també en un putu looser.

Tornen a les 8 del matí. Resum de G.:

- A les 23.00, V. estava cagat de por i veia fantasmes per tot arreu.
- A les 23.20 va pregar a G. que anés a veure què hi havia darrere la paret de l'ermita de la Febró, perquè ell veia coses (això sí: ell es quedava dins del cotxe amb el llum encès)
- A les 23.25 G. comunica a V. que tot el que hi ha darrere la paret és basura que bolquen els guarros i avisa sobre la possible visita d'algun porc senglar.
- A les 23.26 V. repensa el plan i decideix que en comptes de dormir al ras que montin la tenda.
- A les 23.40 allà no s'ha vist un putu ovni, V. ronca com un condemor i G. no pot aclucar l'ull.

Els 12 toms són sobre la taula. Un préstec generós que ara no sé on fotre.

A mi també em troben pel Google!

2009-08-03T22:45:00.004+02:00

Seguint l'exemple de la iaia punkarra, he revisat les recerques que fan les persones que em troben a través de Google. Atenció a l'esperpento Googlil:

- "Llocs per anar de viatge Catalunya"
I les variants: "llocs baratos vacances" "anar de viatge a Catalunya",... etcètera. M'estic convertint en el Calleja de la curta distància.

- "Llocs màgics banyar-se"
...I te'n vas a l'entrada on ensalçava els Ports. No, si me n'acabaré empenedint...

- "acampa fora de aigüestortes" - "acampada lliure Vall Fosca" - "campings"
Sóc el referent català de la tenda de campanya

- "Natalia Ginzburg"
També hi ha lloc per a la intel·lectualitat

- "Esteve Soler TV3"
Estic tranquil·la. Si em llegeix es posarà catxondo.

- "animals amb t"
Amb t? Amb t de què?

- "Operació de miopia Barcelona" i "operació ulls"
Només us puc dir una cosa: opereu-vos, ni que sigui el diodenar

- "Estúpid definició"
Que els obscurs algoritmes de Google determinin que el meu lloc és un lloc que val la pena fer-hi un vistasso si vols saber una bona definició d'estúpid m'omple de joia i de satisfacció.

- "orxata parlament"
Arghh una orxataaa....

Atenció als tres finalistes:

- "quan anar d'urgències al ginecòleg"
No em puc creure que a algú li estigui penjant la matriu per fora i que en comptes de sortir pitant al Clínic entri a Google, posi això i es llegeixi el meu blog.

- "cul mugró cardar"
No necessita cap comentari.

- El millor: "no ase falta que medises nada mas"

Contacte trash amb el món animal

2009-08-01T16:03:00.007+02:00

Ajunteu:

- Gos labrador de cinquanta quilos amb un cap com un senglar. Com el de la foto però amb tipo de tocino.
- Femella humana (servidora) del mateix pes però amb menys estabilitat, CAR jo em sostinc amb dues potes i el labrador és quadrúped
- Possible chorretón de progesterona emanat per les meves glàndules endocrines, a saber: els ovaris
- Labrador no castrat
- Femella humana guarnida amb vestit sense tirants amb cosset de gomes (a la meva època se'n deia "nido de abeja") i sense sostenidors, PUIX a l'estiu em fan més nosa que servei

Entrada triomfal en jardí aliè. 5 persones assegudes al voltant de la taula del dit jardí mirant cap a lo que seria la meva persona. Labrador vé cap a mi. Se'm tira a sobre eina en ristre. Arrossega tot el vestit cap avall i me'l deixa a l'alçada de la cintura.

Putu gos.

Sort que els animals em poden i després em mirava amb uns ullets... que si no el castro a dentellades.

Peazo de tros de minillibre

2009-07-31T08:29:00.003+02:00

En matèria de llibres que em commouen fins a límits insospitats, porto una ratxa sense precedents. No sé si sóc jo que estic receptiva o són vàrios cops seguits de bona sort.

El darrer: "El reencuentro", de Fred Uhlman (en català, "L'amic retrobat"). El tema suadíssim: la pujada al poder dels nazis. Però això només és l'excusa. Molt curt, d'intensitat creixent i amb un cop final d'impacte.

Exhibicionisme?

2009-07-27T14:48:00.004+02:00

Ja sé que jo, en tant que bloguera, no sóc el tipus de persona més indicat per censurar aquells o aquelles que ventilen les seves intimitats als quatre vents. Però és que treballo en un puesto que arriba a nivells molt cutres.

Allà on treballo som 3 dones. Massa dones. Les altres dues tenen, cadascuna, una filla i un pare malalt. Tinc la boca d'una (que anomenarem "M") a cosa d'un metre i mig. I la boca de l'altra (que anomenarem "E") a dos metres i mig.

Divendres de la setmana passada, "E" va mantenir una conversa de prop de cinc quarts amb la seva filla de vint i pico d'anys. No sé en quin berenjenal estan ficats en aquella casa, però per la conversa de la qual, per l'amor de Déu, no vaig poder-me aïllar, vaig deduir que un novio que la va engegar a prendre pel sac ara torna a les andades i vol tornar. Un clàssic de la vida. Jo estava liada escrivint un article i ho vaig haver de deixar córrer.

Però avui "M" ha superat "E". "M" pilla el telèfon, amb dos collons. Truca sa mare, i quan aquesta s'hi posa ella commina: "Dile al papa que se ponga". Recordem que son pare és gran i està cardat. Una vegada son pare està al telèfon, la filla li espeta, a un metro de la meva orella:

1) ¿Ya vas bien de vientre?
2) ¿Cuándo te dan los resultados de la próstata?
3) Para el tacto rectal necesitas una autorización de la mútua. Ya te la pido yo.
4) La ninya, bien. Se ha quedado en el camping.

Jo que quan haig de recordar a casa que comprin pinso pels gats agafo el meu mòbil i surto al pasillo!!!

ESPAÑA

2009-07-20T12:15:00.006+02:00

Estem a dia 20 i tot just avui acabo de fer la primera acció de preparació de les vacances: visita a la llibreria Altaïr per adquirir una guia del país que pensem patejar aquest estiu: Suïssa.

El plan: tendeta, motxilleta i saquet de dormir.

He entrat a Internet per mirar què tal el tema campings en aquell país. Jo ja hi havia estat però no d'aquest rotllo. Té pinta de ser com França, que en qualsevol poblatxo hi ha uns campings que aquí no trobaries ni que et matessin. Poses "Camping Switzerland" i et surten pàgines i pàgines de prats verds salpebrats de tendetes de colors, muntanya, civilització. Només hi falten l'abuelo i la heidi fent-se carantonyes.

En un moment donat, m'ha asaltat una idea: Què li surt a un guiri que està a punt d'agafar la tenda i venir cap aquí quan escriu "Camping España"?

La solució, i no us enganyo, és aquesta: Foto presa el 14/07/2009 al Camping Puerto Peña de Badajoz!!!!

Ara recordo perquè jo no vaig de camping per la península Ibèrica...

Recomanació literària

2009-07-18T00:53:00.003+02:00

Poca cosa a dir però molt important: llegiu en William Maxwell, per l'amor de Déu, no trigueu ni un dia més. Llegiu-lo i flipeu. Flipeu amb els detalls quotidians, el món adolescent, les imatges, el camp, les granges d'Illinois els anys 10-20, el jarabe de arce, les palanganes de porcellana, l'escola, els carros de cavalls, els pares i els fills. La lleialtat dels animals. La mort.

És fantàstic. No he pogut parar fins que he acabat "Adiós, hasta mañana" fa 10 minuts.

Informe mèdic de la feina

2009-07-15T19:52:00.005+02:00

Atenció al devastador dictamen de l'informe mèdic de la feina, entregat avui a les 12.00 am:

NOM: XXXX

COGNOMS: XXXXXXX XXXX

SEXE: HOME

Al loro que el tema no és banal. Algú que m'ha fet una anàlisi de sang (i que pot haver analitzat els meus cromosomes), i que ademés me'n va fer un altre d'orina (i que pot haver analitzat les meves hormones), determina que sóc un HOME.

D'altra banda, una vegada haver-se despatxat a gust amb el meu gènere, segueixen ofenent. A la primera pàgina, allà on es detallen les principals malalties que pateixes, jo em trobo amb el següent:

TROBALLES DEL RECONEIXEMENT: Obstrucció C.A.E. per cerumen a l'oïda esquerra.

Sóc un pavo i tinc cerumen!

El personatge (XI): Q.G.

2009-07-14T15:10:00.001+02:00

Per una d'aquelles lògiques del diabòlic món del facebook, avui, sense buscar-lo, m'ha petat a la cara la fotografia de Q.G.

Vaig conèixer a Q.G. a la facultat, i ens vam haver de relacionar molt i molt més del que jo hagués desitjat, perquè jo i el seu amic de l'ànima érem nòvios. Q.G. és una de les tres persones més pagades de sí mateixes que la vida ha tingut la mala folla de posar-me a tiro. Un pijo de merda rematat que va tenir la sort de que era intel·ligent i els recursos papals no teníen límits (i les seves ànsies de currar tampoc, tot s'ha de dir). Però ningú mereix que jo el detesti només per ser un pijo. Q.G. vivia en un món en el qual només existien: ELL (amb majúscules), ELL, ELL, la SEVA música, les SEVES aficions, les SEVES festes i el SEU putu melic. En un segon plano hi havia un munt de colegues elegits que el veneraven, entre els quals tenia l'honor de comptar-hi el meu nòvio d'aleshores, algú tan diametralment oposat a ell que encara no sé com es va poder produir aquesta relació anti natura. Més que res perquè el pare de Q.G. estava literalment podrit de pasta, mentre que el meu ex era un pobretón de solemnitat. Q.G. creava tendència, sabia els grups que calia escoltar, els esports que calia practicar, els baretos on s'havia d'anar. En un tercer plano, com una espelmeta a punt d'apagar-se, vegetava una nòvia rosseta, pijeta, petita i mig bufona que estudiava farmàcia i que malvivia totalment ofuscada per l'egòlatra que tenia per nòvio.

El més detestable de Q.G. era que tu podies estar a la terrassa del bar mantenint una conversa. Arribava ell amb el seu casco, les seves bambes i la seva cara de gilipolles i interrompia la conversa. T'anul·lava i encetava una conversa amb el teu interlocutor sobre temes tan variats com ELL, ELL i la NBA. Això sempre succeïa si el teu interlocutor era un home. Si parlaves amb una dona passava de llarg, la qual cosa em va portar a sospitar que Q.G. era misògin.

Q.G. havia creuat el charco quaranta vegades, portava roba comprada a Nova York, tenia CDs comprats a Boston i els estius se'ls passava a San Francisco. Vivia en un xalet als afores de Barcelona que tenia ascensor per dintre, perquè al seu pare el rallava haver de pujar els esquís per les escales. En fin, unes mogudes tremendes que a mi em superaven, més que res perquè el personatge en qüestió m'era antipàtic de collons.

Tot i l'estreta relació que en teoria havíem de tenir, no recordo haver tingut cap conversa amb Q.G. Arribava Q.G. i jo ahuecava l'ala. Només recordo una frase un dia, ficats al Plataforma, als primers acords de Sweet Child of mine. Es va girar cap a mi i em va dir: "L'única bona cançó dels Guns n'Roses!". Suposo que jo, acte seguit, me'n devia anar als lavabos a vomitar.

Al cap dels anys, un dia, una amiga de la facultat em va dir que havia vist Q.G. amb traje i corbata a l'encreuament Diagonal / Passeig de Gràcia. Treballava en un bufet d'advocats molt conegut (va combinar dues carreres alhora, la nostra i la de dret. No, si ja dic que el tio, tonto no era). I va comentar que al mes següent se n'anava a viure a Nova York. En fin, que le vaya bonito.

Anda que la foto del feisbuc té collons. Vaya un fantasma....

Llocs collonuts per anar de viatge i que estan a menys de 600km (IV)

2009-07-12T20:31:00.003+02:00

Aquí una servidora llançant-se des d'una roca...

Lo Port de Beseit. No necessita més presentacions. La meva tercera llar. Un dels escassos llocs de Catalunya on és possible estar-se tres hores tot sol prenent el solano i banyant-se en una piscina natural, un diumenge del mes de juliol. Un lloc on és possible entrar-hi un divendres a la tarda i sortir-ne un diumenge havent dinat, havent passat el 80% de les hores en remull i sense aglomeracions ni cumbaiàs.

Lo Port, el paradís. Jo ja he fet la cutrada de la temporada i he enviat un missatge al 7033 votant els Ports com a "El paisatge favorit de Catalunya".

Toros

2009-07-10T09:44:00.003+02:00

Ara que m'acabo d'enterar que en Capuccino s'ha carregat un sanferminero, i que jo he vist en directe l'encierro mortal (i la cornada letal), recordo ja no una de les experiències més impactants de la meva vida, no: LA MÉS IMPACTANT.

Va passar fa 4 anys en un poble horrible de Castelló. Al mes d'octubre agafen uns quants toros, els hi posen boles de foc a les astes i els suelten a la plaça major rollo sanfermín. "El toro embolao", en diuen. A mi aquestes coses em foten molta por. Tota la meva vida predicant: "a mi en uns sanfermins serà el darrer lloc on em veureu". "A mi al toro embolao no m'hi busqueu". Total que per culpa de G., a Onda que em trobes, amb una marabunta de por i uns sistemes de seguretat dignes d'un avió Liberià pilotat per un vegetal.

En algun moment, no sé per què, ni com, ni QUÈ COI em passava pel cap, em vaig trobar fora dels burladeros, al mig del carrer. Tothom va espantar la boira. Jo vaig dubtar dos segons, tres... cap a on havia de córrer? Aquells dos segons podien haver estat letals. Em vaig quedar sola al mig del puto carrer i, en mirar a la meva esquerra... un TORACO negre IMPRESSIONANT amb les banyes enceses estava dret al meu costat, ell i jo sols, i vint-mil persones ens miraven protegits darrere les valles. Vaig sentir crits que venien per tot. El toro es movia poc i va avançar el cap cap a mi. Tenia un cap colosal. Jo hi podia cabre a dintre, tota cargolada. Juro que si estirava el braç li tocava el morro. Em vaig quedar paralitzada de l'horror, i no exagero gens. Ha sigut l'experiència més paralitzant de la meva existència.

No sé quanta estona devia passar, imagino que ni cinc segons. Algú va saltar la valla, em va agafar del braç i em va estirar bruscament cap al darrere de la gent. Em vaig adonar, en plan peliculero, que era G. Ningú entenia què m'havia passat pel cap per fotre'm en aquell perill. I el pitjor de tot: no ho entenia ni jo. I aquest fet em va portar a pensar: quantes vegades en aquesta vida em posaré en perill conscientment però sense voler-ho? Per què vaig saltar la valla? Però si no anava ni borratxa!!

Aquella nit no vaig poder dormir. Em torturava la idea de pensar que era capaç de fer coses que no volia fer. I que no em podia refiar ni del meu criteri ni del meu sentit de la supervivència. I vaig trigar encara quinze dies a poder-ho explicar als meus col·legues, no em veia capaç de relatar la història (curiós, però cert).

Com us podeu suposar, la meva mare no en té ni idea, de tot això.

Audiós, sanferminero. Almenys has mort feliç.

Em foto gran

2009-07-01T20:58:00.003+02:00

Em foto gran.

Avui al tren, 18.00. Parem a l'estació de Torredembarra. Una calor que ja no soporto. Estic al borde del suïcidi i això que total som a 1 de juliol y lo que me queda por delante. Pugen al vagó una vintena d'adolescents, de 16 i 17 anys cridant com berres. Però això mira. Van guarnides amb biquini i prou. Flipo. Segurament fa 10anys hagués sudat de tot, però avui m'he sentit qual talibán abertzaleradikal.

Em pregunto: per què m'escandalitzo si el meu nivell de pudor personal pel que fa a ensenyar el meu cos és gairebé nul? Per què m'escandalitzo si sóc la primera que, si pogués, aniria a currar en boles? El termòmetro marca 36 putus graus i estic condemnant vint alegres adolescents que viatgen felices en un vagó de tren dretes emmig del passadís... Què em passa?

Que em foto gran!!

Col·lectiu chungo

2009-06-25T19:49:00.002+02:00

Hi ha un col·lectiu especialment irritant: el de la gent gran. Arribats al capdamunt de la vida, molts pensen que estan de tornada de tot i adquireixen una jeta que qualsevol dia algú, no jo, que a mi em van dir que als avis se'ls ha de respectar, els la partirà.

Tinc experiències molt chungues amb iaies al super, a l'autobús, a la cua del peix, a Bossòst. I avui, a l'ambulatori. He entrat i m'he posat a la cua d'informació. Darrere meu s'hi ha posat un home. I aleshores apareix la primera iaia irritant de la tarda. Una iaia que explicava a tothom, com justificant-se, que volia una informació només. No ha demanat expressament de colar-se, però ens ha fet avinent a tots quin era el seu problema a l'espera que algun de nosaltres li digués: "va!! Passi!".

Jo, vaya una jo, m'he fet la longuis. I mentre ella seguia explicant-nos a tots la seva vida (avançant passa a passa perillosament cap al primer lloc de la cua, oséase el MEU), ha arribat un iaio sudant de tot:

- Només tinc una pregunta per fer!! Que em deixeu passar al davant???

En sentir-me directament interrogada m'he girat i li he dit: "Jo també tinc una pregunta i faig la cua".

O què es pensa que fem el resto en una cua d'"informació": esperar que ens facin un TACTE RECTAL?

Antes de que anochezca

2009-06-23T12:06:00.004+02:00

Ahir La 2 es va marcar uns quants punts i va emetre "Antes de que anochezca". La vaig veure quan la van estrenar fa 9 anys, i ahir la vaig tornar a veure. És un cas raro de pel·lícula amb un fil argumental capaç d'adormir un neng en ple subidón, però que en canvi té dos elements fora de sèrie, i que la fan mereixedora de que em quedi un dilluns fins a la 1 de la matinada, a saber:

1) Una banda sonora extraordinària que recomano a tothom. La tinc en CD i ara feia temps que no l'escoltava. Música cubana de so quico i ranci (m'encanta) barrejada amb coses més actuals. Cap d'elles cau en la horterada.

2) I ara ho sento molt però ho haig de dir: la interpretació més gran del Bardem. Bardem serà un sobrat, un antipàtic, un pesao, però les coses pel seu nom, i aquí va recalibrar a nivell mundial el que és una interpretació ACOLLONANT. Interpreta al Reinaldo Arenas, un poeta cubà homosexual. I el Bardem li fot la pluma justa, el patiment necessari. Els moviments de la cara, l'accent cubà, com parpadeja, com camina... El Bardem interpreta fins i tot quan PAEIX, quan EMPASSA. Capaç de fer brillar una peli soporífera. GRAN Bardem.

Hitler s'ha reencarnat

2009-06-19T21:12:00.005+02:00

Hitler s'ha reencarnat i ho ha fet en GAT. El vaig retratar ahir davant d'un hotel. Al lloro amb la cara de placidès i felicitat. Qui ha dit que tothom acaba pagant els seus mals?

Assassinat musical

2009-06-18T10:45:00.004+02:00

Vagi per endavant que no sóc fan del Boss més enllà de la dimensió física. M'avorreix horrorosament. Però li reconec dues coses:

1) Mantenir-se gairebé trenta anys a dalt de tot i omplir estadis i estadis arreu del món té un nom: MITE.

2) Reconec que té algun tema que, més que cançó és un HIMNE. Per exemple, el tema que ocupa el post d'avui.

Dit això, atenció a la MASSACRE musical que es produí dimarts en un plató televisiu. Qui ha permès això, qui n'ha donat les directrius i, òbviament, qui ho ha interpretat, mereixen dos anys de presó com a mínim calçant unes bambes de pinchos per la part de dintre.

Dos niñatos que no tenen ni idea del temazo que havien d'INTERPRETAR. Dentro vídeo!! (prepareu sal de fruites)

Un dels meus pitjors malsons

2009-06-15T19:57:00.005+02:00

Avui m'ha anat del canto d'un duro que no se'm fa realitat un dels meus pitjors malsons: que mentre estic espatarrada a la camilla d'un ginecòleg, aquest entri a la sala i que a mi em sembli que és massa atractiu. Ho vaig somiar una vegada, i em va sentar tan malament que va quedar apuntada com una de les deu pitjors putades que em podien passar en aquesta vida -just per sota de la que el ginecòleg fos un violador-torturador-.

Perquè un ginecòleg mascle ha de tenir un físic i un posat molt i molt concrets: suficientment poc desitjable com perquè no et faci res que et vegi en la pitjor postura del món i amb el teu òrgan més compromès en plena cara. I prou agradable com perquè no tinguis la sensació de que, d'un moment a l'altre, t'obrirà el tòrax a cops d'spèculum, o bé que començarà a bavejar a sobre dels teus genolls.

Avui he anat al ginecòleg. No el coneixia. Sempre he anat amb dones, i per tant mai m'havia hagut de preocupar per si darrere les cortines del box de les revisions m'hi esperava el Caníbal de Rotemburgo. L'única vegada que em va veure un home va ser en una visita d'urgències, i era clavadet al Duran Lleida. Quan m'han fet passar, horror dels horrors, perquè davant meu tenia un gentil jovencell de mirada profunda, pell morena i... encomiable atractiu. M'ha rebut sol·lícit a la porta de la seva consulta, per passar acte seguit a preguntar-me què tal les regles i com em moc per l'increïble món de l'anticoncepció.

Per sort, als cinc minuts m'he adonat que no em mirava com si volgués arrancar-me els sostenidors a dentellades. És guapet, però ha actuat com si preferís tirar-se una elefanta abans que a mi. Mentre jo estava estirada a la camilla s'ha assegut davant meu brandant l'aparato ecografiador, de pam i mig. I ho feia amb la mateixa cara que posaria si estigués tallant un enciam.

He arribat a la conclusió que a la carrera els ensenyen a fer cara de pòker davant dels potorros espatarrats. És realment alucinant.

Un mascle

2009-06-11T12:17:00.003+02:00

Les coses com siguin: un tros de mascle de raça caucàsica es troba en plena tasca de restaurar l'edifici de davant de casa. Passeja amunt i avall brandant una eina (de ferreteria), sense camisa i pantalons caquis. En resum i perquè us feu una idea: allò que totes us figureu en els vostres somnis més turbios.

Mare de Déu senyor

Que piri aviat, perquè no faig altra cosa que intentar fer-li una foto amb el mòbil i tinc molta feina.

Em reedito

2009-06-10T22:31:00.005+02:00

Arriba l'estiu i a G. torna a venir-li la febre d'anar a la botiga d'arts marcials del carrer Ferran. David Carradine traspassa amb un cable lligat als ous. Arriba l'anticicló de les Açores. Tot plegat em porta a reeditar aquest post del 2006, de total actualitat DATS els darrers esdeveniments.

Al carrer Ferran, tocant la plaça de Sant Jaume, hi ha una botiga molt freak de material d’arts marcials. Tu entres allà i hi ha de tot: vídeos en VHS i DVD amb “grans mestres” que t‘ensenyen a fer de jackie Chan, llibres, figuretes, guants de kick boxing, katanes, kimonos, coixins que es pengen al sostre per apallissar-los, i una “sala de entrenamiento” i tot.

El personal que freqüenta aquest garito és lo pitjor de lo pitjor. Es pot dividir, bàsicament, en 3 categories:

Categoria 1: Guiris morfològicament armariats. Preferiblement d’orígen europeu (sobretot anglesos). Vermells a lo escamarlà, sense coll, camisa sense mànigues, cadenot daurat al coll, tatos de talego i cervell anestesiat. Alguns van acompanyats de la seva dona, que en ser també anglesa, respon a la tipologia lletosa i de carns palpitants. Ell remena vídeos i ella el va seguint en silenci. Ell li fa comentaris de tant en tant: “have you seen it?” “yeahg” respon ella agobiada. Agobiada perquè en aquesta botiga, dit sigui de pas, no tenen aire acondicionat, i fot una calor infernal.

Categoria 2: Nengs. Els nengs mereixen un apartat especial en aquest blog, apartat que confio en que un dia tindran, però de moment, els nengs van a la botiga del Bruce Lee i aquí queda el testimoni. Els nengs van sols. Pantalons de xàndal, samarreta sense mànigues, arrecades, sellos i nomeolvides. Els agrada molt el tema dels guants de kick boxing.

Categoria 3: Categoria d’homes que es juxtaposa a les dues categories abans esmentades: són els paios que van a mirar els melons de la dependenta. Perquè és una cosa tremebunda. I aquí sospito que hi podem incloure el G., tot i que ell ho negarà sempre amb un somriure sota el nas. Abans es faria matar en un escorxador que reconèixer-ho. L’estiu passat vam passar per allà al davant i vam entrar a la botiga per primera vegada. Allà ens esperaven dues protuberàncies monumentals, comprimides en un top blau cel. Quan vaig dirigir la meva mirada cap a a la del G., els ulls se li sortien de les conques orbitals. A ell i a tot el personal freak de l’antro. Les protuberàncies s’estaven darrera el mostrador de la botiga, i enganxada darrera d'aquelles dues bombes d’aigua hi havia una fèmina recautxutada que otejava el seu voltant amb mirada lasciva.

A la setmana següent, tornàvem a estar prop de la Plaça Sant Jaume, i G. em va dir que li era tan i tan necessari entrar un altre cop a la botiga perquè hi havia quelcom de no sé quin llibre que no li havia acabat de quedar prou clar. Aquest interès súbit de G. en les arts marcials em va deixar estupefacta, i quan li vaig dir que reconegués que el que ell volia era veure aquells dos submarinos farcits de carn ho va negar com si li anés la vida. En entrar a la botiga, els dos colosos ens estaven allà esperant. Mig mugró sobresortia de la vora de la samarreta, i vaig comprovar que no només G. estava pendent del tremolor glandular de la dependenta en qüestió, sino que la totalitat de la clientela estava ocupada en el mateix quehacer. Fins i tot jo, havia arribat a un moment en el que no podia treure els ulls de les dues mamelles, però combinant-ho amb el visionat de les reaccions de la resta, que anaven segregant chorretons de testosterona.

Doncs aquest tarda, no sé com m’ha enredat G., que allà he tornat a entrar. Em diu: “Passen un moment per la botiga aquella de l’any passat?”. “Quina botiga?”. “La dels melons” (ja no es talla amb sofismes, va directe al gra). Quan hem entrat he constatat que la dependenta ha canviat, però que la nova té característiques anatòmiques similars i vestimenta de l’estil. El G. ha anat directe cap a ella i li ha preguntat que li indiqués on era no sé què i ella l’ha acompanyat a un metre del mostrador. Ho tenia davant dels nassos...

Me l'imaginava més gran (I)

2009-06-05T23:16:00.005+02:00

Grans truños de la península

2009-05-31T18:40:00.006+02:00

Desfilada de la Guàrdia Civil a Valdemoro.
Aquest cap de setmana he tingut l'impagable plaer d'estar a la província d'Alacant. Dic plaer perquè durant tot el viatge et pots cardar una bona siesta amb la tranquil·litat que et dóna saber que no t'estàs perdent res. Amb tot, reconec que a Espanya encara hi ha tres llocs més lletjos. Tres ciutats, una al nord, una al centre i una al sud. Tres indrets que configuren un eix del mal ibèric, a saber:

1) Errentería: un truñaco de ciutat, a la província de Gipúzkoa. N'haureu sentit a parlar perquè lo més granaet de la ETA corria per allà amb pantalons curts quan la mama encara els treia els mocs. Busqueu els etarres més sanguinaris i demaneu-los el DNI. Veureu que la majoria són nascuts en aquest despropòsit de ciment, indústria i mugre, i potser els podreu arribar a entendre. Jo també estaria ressentida amb la vida, si Déu m'hagués col·locat allà només néixer.

2) Valdemoro. Hi ha molt a dir, d'aquesta vila de la Comunidad de Madrid. Jo hi vaig anar a parar una vegada, ja fa molts anys, amb un nòvio que tenia. Anàvem de camí cap a Zamora, i ell va cometre l'imperdonable error de trucar uns tiets valdemorins quan passàvem per allà. Els tiets no és que ens convidessin a passar a prendre un te: és que ens van tenir SEGRESTATS dos dies al menjador de casa seva. La visita més llarga de la meva vida en el poble més espantós de tota la punyetera via làctea. No li ho perdonaré mai, per anys que visqui. La tieta era un lloro de la pitjor calanya. El tiet era un calçasses. La filla era tonta rematada i tenia un nòvio que era guàrdia civil, idiota perdut. El fill petit, en canvi, és un d'aquells casos estranys de gent amb talent que ha superat la batalla contra els gens. Jugava a bàsquet, era guapo i tenia don de gentes. Estrany, dat el percal que tenia montat a casa. No oblidaré en la vida el moment en el que vaig entrar al lavabo i vaig veure que la tieta havia forrat la tapa del vater amb una funda de pèl fucsia, i l'havia emmoquetat de rosa.

3) San Fernando: agenolleu-vos un moment mentre aclareixo que aquesta ciutat de la província de Cádiz és la ciutat que va veure com arribava en Camarón en aquest món. Dit això, si aneu a San Fernando i us diuen que esteu en un suburbi de Monròvia, amb guerrilles assassines patrullant, us ho creureu. Només un detall per posar San Fernando en el lloc que li toca en l'escala del cutrerío: vaig anar-hi fa nou anys en tren des del Puerto de Santa María. La primera imatge que vaig veure-hi, a l'estació de la RENFE, va ser un yonqui xutant-se agenollat davant d'un dells bancs, i una enorme vomitada. No diré més.

Pep: si llegeixes això

2009-05-28T10:35:00.004+02:00

Pep, has escrit la llegenda picada en pedra. Pep, ets el puto amo. I, Pep, ja saps què vol dir això: que ja no pots anar a millor. Que ara només toca anar a pitjor. Així que, Pep, fes-me cas: pira. Busca al Google "Baltasar Gracián" i grava't amb foc les seves paraules al tòrax: "Lo bueno, si breve, dos veces bueno".
Deixa el mite, la glòria, deixa-ho tot ben escrit a les escriptures i ahueca l'ala ràpid. Perquè el que avui t'ha donat l'afició culer, demà et pot ser arrabassat, qüestionat. Que aquesta afició és la pitjor del món. Que ho expliquin a Rijkaard, a Ronaldinho. Pira't, siusplau, que els que avui et glorifiquen demà renegaran de tu, rollo Sant Pere abans de que el gall cantés 3 vegades.
Més referències bíbliques ja no puc posar. Vés-te'n Pep!!

Va passar a Bossòst

2009-05-26T08:57:00.002+02:00

Avanço ja d'entrada: els aprensius i les aprensives podeu estar-vos de llegir aquest post, i de pas m'estalviaré alguna que altra bronca a la secció "comentaris".

Ahir vaig tornar del Pirineu. He trotat qual cabreta per Aigüestortes, fins a l'Estany Redó, he anat fins als estanys del Besiberri. He vist isards, he trepitjat neu i he begut aigua del desgel. Dissabte al matí, però, a la vall de Boí feia mal temps. De manera que vam replanificar el tema i vam recórrer els pobles de la Vall d'Aran fins a França. Darrera parada abans de creuar la frontera: Bossòst. Bossòst és un poble lletjot, ple de botigues la mar de cutres i ple de nens vestits de primera comunió. Tinc una foto que li vaig fer a un nen vestit de mariner en ple careto, i que de moment no penjo perquè li hauria de tapar la cara amb el photoshop i ara em fa mandra. Pobra criatura.

En un moment donat, caminàvem pel carrer principal de Bossòst, a la riba del Garona. Davant nostre, dos iaios de cul pesant i clatell humit, acompanyats de les seves dones, de tormell paquidèrmic i tipo de bombona de butano. En el moment en el que les nostres trajectòries van coincidir i anàvem per avançar-los, del cul d'un dels dos iaios van sortir dos enorrrmes pets, dos tremendes sonoritats que no puc reproduir perquè en ma vida havia sentit res igual. Van sonar... com us ho diria? Com si sortíssin d'un conducte humit, ple de suor. Vaig quedar-me garratibada, perquè no podia creure'm que algú, en ple passeig de Bossòst, fos tan tremendament guarro de tirar-se tamanya ventositat en tota la meva jeta.

Pel que sembla, al seu company li va fer gràcia. I mentre les dues dones seguien caminant pausadament, com si els pets en públic del seu amic fossin la cosa més habitual del món, el company va cridar amb veu de cazalla:

"AHÍ AHÍ: ÉCHALO!!!"

Tots portem un PePero a dintre

2009-05-22T09:19:00.004+02:00

Coses que si confesso en públic m'ametrallen:
1) Que no estic d'acord amb què les nenes de 16 anys puguin abortar sense que els seus pares ho sàpiguen, com si anéssin a fer uns llargs a la piscina. (Crec que per fer uns llargs en una piscina pública necessitarien el permís dels pares per treure's l'abono, mira què et dic). Els pares no han d'educar els seus fills? I per què els treuen l'oportunitat d'educar-los ni que sigui als 16 anys, tot acompanyant les seves filles a la clínica per abortar?

2) Que no estic d'acord amb què em demanin una recepta per comprar-me unes gotes per les orelles, i en canvi no la demanin per comprar-te una pastilla del dia después. O ja que no te la demanin, sino que ningú controli si te'n prens una cada 10 anys(tothom té un mal moment), o si te'n prens dues al dia. Que ningú controli si tota la teva planificació familiar és sortir per les nits a pillar pastilles del dia después per les farmàcies. Ara això sí: amb una gonorrea del copón.

3) I la pitjor: que des que ha començat la Feria de San Isidro he mirat les corrides del Morante de la Puebla i la del José María Manzanares. Que no hi entenc un pijo, però que quedo per berenar mentre retransmeten les corrides pel plus. Que he pagat per visitar la plaça de toros de la maestranza, i que m'agradaria un dia anar a veure-la amb festival taurino. Que no m'esparvero, que no tinc conflictes, que jo en tinc d'altres.

Prodigi de lucidès

2009-05-16T13:07:00.005+02:00

Biblioteca de Tarragona. Dissabte. 12.00h del migdia.

Usuària (dirigint-se a jove bibliotecària que mena un carro amb llibres): hola, on puc trobar Chuck Palahniuk?

Jove bibliotecària que mena un carro amb llibres:
A LA P.

Tinc males vibracions

2009-05-13T19:32:00.004+02:00

Somni bizarro

2009-05-05T22:48:00.006+02:00

Atenció al somni que he tingut aquesta nit:

Aquesta nit he somiat que estava en un bosc frondós amb G. Caminàvem per un sendero de cuento, enmig de la fageda, i arribàvem a una caseta rural, tipo masia de colònies. Allà hi vivia -atenció- el carcelero de Amstetten, que no sé per quin cony de mecanismes de la justícia penal austríaca, corrian tan campante per la casa. El carcelero tenia la música a tota llet: Mozart, concretament. No podria especificar la peça concreta, però els somnis ja ho tenen, això: allò és mozart com podrien ser els Toy Dolls, i punto.

En un moment donat, compareix en escena el meu pare. Quant sent que al carcelero li mola Mozart ho flipa, i davant dels meus morros es fan amics. Tan amics, que de cop i sobte morfeo m'obsequia amb la següent imatge: el carcelero de Amstetten i el meu pare, vestits amb pantalons curts de xandall i prou, entren en una sauna xerrant animadament sobre la música de cambra. En aquest punt haig de dir que agraeixo de tot cor a qui sigui que et passa els somnis que hagi tingut la decència de mantenir el meu pare i Josef Fritzl amb les parts pudorosament amagades.

Quan he vist les relacions entre el meu pare i el carcelero he fotut el crit al cel, però de poc m'ha servit: a la sala de la casa on jo em trobava, de cop han aparegut dos llits. A cada llit, una de les germanes de G. que, per si algú s'ha perdut per les vicissituds de la meva biografia, són les meves cunyades. Parent condemor per antonomàsia, despojat de sexualitat com pocs. No sabria dir si estaven vestides, despullades o què, però estaven en els seus llits, retorçant-se. G., en el somni, no ha semblat gaire impressionat, i veia la mar de normal que el meu pare reflexionés sobre música clàssica amb Josef Fritzl fotut en una sauna, i que dues de les seves germanes visquéssin amb aquest peacho de psicòpata i es retorcéssin en un llit.

Prefereixo no explicar-ho a un psicoanalista. Em pot destrossar la vida.

El Facebook strikes back again

2009-04-27T14:39:00.005+02:00

Segueixen arribant a la meva bústia sol·licituds d'amistat de penya que fa més de deu anys que no veig -en alguns casos, fins a vint anys-. Com podeu comprendre, no n'accepto ni un. La darrera sol·licitud, per això, m'ha donat que pensar.

La MªP. Quan érem molt petites havíem jugat juntes al pati. Tinc tota una col·lecció de records retallats en el meu tarro, que inclouen sorra del pati, gomes de saltar, cromos de picar i el vestit de quadrets de la MªP. La MªP era la típica que tenia quatre Barbies quan jo no en tenia cap. Portava sabatetes femenines amb mitjonets de puntilles mentre ma mare em calçava unes kickers. En arribar el juny pirava "a la torre" (expressió per emmarcar sobre la qual penso escriure algun dia), i no tornava a trepitjar Barcelona fins el 15 de setembre, mentre jo em moria de la lepra el mes de juliol a Barcelona perquè els meus pares treballaven, i casi que els meus avis també. La MªP. també era guapa. Però no d'una bellesa ortodoxa i universal, perquè sino, jo aleshores ja l'hagués vist guapa. Era molt mala estudiant, i dedicava tots els seus esforços a tirar la canya als nens. Jo no era ni guapa ni lletja -vaig tenir temporades mones i temporades menys lluïdes- i treia bones notes.

Calculo que cap a tercer d'EGB ens devíem distanciar, i no m'estranya. No teníem res a veure.

Ara corre pel feisbuc. Jo no l'accepto, però no us penseu que no em corrou la curiositat. I he tirat de les meves amigues menys prudents que, a base de portal social, han esbrinat la vida adulta de la Mª P.

La MªP. és un bellezón (veus la foto i caus de cul). Ulls rasgats de color mel. Pell olivácea. Llavis carnosos. Cabells castanys llargs. Porta un jersei rosa i no mira a la càmara -com la meva foto. Jo miro a un costat-. Però el millor no és com de bé es conserva la Mª P. El millor és que m'he topat en els morros amb la realitat. I la realitat és que m'ho monto fatal. Perquè mentre jo em foto uns madrugons de padre y muy señor mío cada matí a les 06.00, la MªP es va casar amb un tio que guanya molta pasta. Molta. Tanta que viuen en un àtic al carrer Mandri (el de Barcelona, no el d'Avinyonet de Puigventós). Tenen dos fills. I ella es pot permetre el beneït luxe de... NO TREBALLAR. I encara hi ha més: té una chacha que li cuida els dos fills mentre ella es dedica a enviar missatges pel feisbuc a ex companys d'escola per lligar-se'ls, a veure si la treuen del sopor.

No, si jo m'ho monto fatalíssim. A vegades, no em soporto.

Llocs collonuts per anar de viatge i que estan a menys de 600km (III)

2009-04-06T22:05:00.007+02:00

I hi pots arribar per la tarda sortint de la feina.

Llocs collonuts per anar de viatge i que estan a menys de 600 km de casa (I)
Llocs collonuts per anar de viatge i que estan a menys de 600 km de casa (II)

Economistes

2009-03-31T09:51:00.001+02:00

Hi ha un col•lectiu en aquest planeta ja prou mermat que el configuren els economistes. Els economistes són el conjunt de personal més prescindible de la Terra. No serveixen per a res. Tenen muntanyes de teories, recolzades amb gràfics i corves teòriques, que no es compleixen mai. I per què? Perquè modelitzen allò completament immodelitzable com és el comportament humà a escala mundial.

Un exemple pq veieu que no m’ho invento: Monsieur Trichet. Amb els tipus al 4% durant la tira de mesos. La gent ofegada. Van començar pagant hipoteques a 600 o 700 euros i a finals de l’any passat ja en pagaven 1000. Una cosa que no té nom. Argument d’aquest crack de les finances: no baixava els tipus perquè sinó entraríem en una espiral d’inflació que acabaríem explotant i rebentant en trossets pels aires. Això ho devia dir fotent-se un cafè i unes pastes al Hilton de Luxemburg després d’anar a cagar i netejar-se el cul amb paper de triple capa. En fin, què us haig de dir. Tenim els tipus a l’1% (o per sota?) i ja tenim inflació negativa. Bravo Trichet, ets un putu crack.

A més a més, els economistes tenen una cosa que els fa mereixedors de la forca, la cadira elèctrica i el garrote vil, tot junt: quan les coses són una putada pel populatxo, anem bé. Quan els núvols se separen i veus un bri de raig de sol, anem a la debacle. Em remeto a l’exemple d’abans: anàvem bé amb uns tipus a l’alça i tothom pagant unes hipoteques infernals. És igual, foteu-vos tots, tot sigui per no tenir una suposada inflació que ens diuen els models teòrics de les universitats que podríem arribar a tenir però que ningú ho ha pogut demostrar mai perquè no els baixarem ni que ens matin. O bé: tenim una inflació del 4 i pico per cent. Això és fantàstic! Foteu-vos tots, perquè per un diari que ahir compràveu a un euro, demà el comprareu quatre cèntims més car. Per uns pantalons de 65 euros, demà els comprareu per tres euros més. Però la inflació és collonuda! Reactiva l’economia (sí, ja s’ha vist. L’economia està tan megareactivada que fa por).

Ara surt la dada de l’IPC. Inflació negativa. Si li treiem l’efecte petroli acabarà sent positiva, però no estem lluny de tenir, properament, una inflació realment negativa. El Periódico ho anuncia amb un fons negre. Ha arribat el coco de veritat... baixen els preus!!!! Horror!! Horror perquè per un moble de 200 euros, demà podríem pagar-ne 198!!!! I això és inconcebible!!!! Els motius pels quals els economistes es rasguen les vestidures no és que em facin riure: em fan avergonyir. I el motiu és el següent: si els preus baixen, tothom deixarà de comprar de cop. Sí sí, tal qual ho llegiu. Es veu que quan els preus pujaven al 4% tots sortíem en massa a comprar impregnats de felicitat. Ara que baixen (o pugen menys), ens quedem a casa congelats... esperant que baixin més. Si avui vaig al Zara i trobo un jersei de 23 euros sudaré de comprar-me’l... perquè potser la setmana que vé el trobo a 21,7!!!!!

I la darrera estupidesa per la qual els ficaria a tots a la presó. El Ministerio de Vivienda envia notes de premsa, que més que notes semblen panfletos editats amb mal gust i pitjor intenció, en les quals se jacta de que el sector de l’habitatge... es reactiva!!! Quina bona notícia!!! Que bé que no hem après res!!! Quina tranquil•litat que em dóna saber que, després de tot el chaparrón tot tornarà a ser igual!! Tornarem a menjar totxo fins que ens surti pel diodenar, i el nou model productiu que representa que ens havíem d’inventar només eren paraules.

Odio els economistes. I parlo amb coneixement de causa.

Mal rollo primaveral

2009-03-30T18:58:00.003+02:00

No tinc paraules per descriure l'estat de devastació en el que em trobo degut al canvi d'horari. En fin. Què hi farem. Diu que estalviem energia però les factures del gas segueixen sent d'una atrocitat espelusnant.

La Suri també ho nota. I millor no tocar-li la pera. Dentro vídeo!

Vaginoplastia

2009-03-09T16:01:00.003+01:00

La font més inesgotable de material per un blog de les característiques d’aquest, és quedar-se un dissabte de matinada veient un reportatge de La 2.

Dissabte 00.30, un reportatge sobre l’esclavitud que representa per una dona occidental d’avui en dia els cànons sobre la bellesa femenina. Photoshop, silicona, passarel•les. Fins aquí res que no sapiguem. El plat fort estava reservat per al quart d’hora final. Moment en què, entrevistades mitja dotzena de dones de la meva edat, confessaven que, a banda de pròtesis mamàries i levantamiento de glúteos, s’havien fet rejuvenecimiento de vagina.

Rejuvenecimiento de vagina?

Feia aparició aleshores un cirurgià de somriure marmori. Destrossava l’autoestima de la periodista passant-li la llista de coses horrendes del seu cos que havia de solucionar a la voz de ya a cop de bisturí –una periodista normal i corrent sense deformitats alarmants-. Al final, la feia obrir de cames, i amb el somriure enclavat entre els genolls, feia que no amb el cap mentre sentenciava: “Necessites un rejuvenecimiento de vagina”.

Com va explicar ell tot seguit, el rejuvenecimiento de vagina consisteix en retallar els llavis menors de la vagina. “Per què??” em vaig preguntar amb horror. “Doncs perquè és un tema que acomplexa sobremanera moltes dones que, atenció, es miren les revistes eròtiques dels seus novios i veuen que les dones retratades presenten genitals de Barbie i elles no”. És a dir, que milers de dones han passat per les mans d’aquell cirurgià per tal de tenir l’entrecuix absolutament pla, com una nina barbie, i que només els deixi una rajeta molt fina. És a dir... que hi ha ties que s’operen per ser com uns ens retocats amb photoshop. Sortia una adolescent de 15 anys amb la seva mare, les dues consternades perquè la filla no tenia els genitals com els havia de tenir.

Vaig quedar tan épatée que em van venir al cap dues actuacions que havia de fer tot seguit:

1) Buscar a Internet què es diu de la cirugia dels llavis menors.
2) Anar a buscar un mirall i mirar-me la vagina. Potser la meva no és com ha de ser i jo no me n’havia adonat fins ara???

Pel que fa a l’actuació 1), he descobert que hi ha una cosa que ha estat present a la terra durant molt de temps i que ha minat l’autoestima de milions de dones al món i jo no me n’havia adonat, i és el següent: si els llavis menors et sobresurten per fora dels majors, estas proscrita i ets deforme. Cito el paràgraf d’una web que diu el següent:

Los labios menores pueden presentar alteraciones en su formación y se pueden encontrar excesivamente grandes y sobresalientes. A veces, cuando la mujer se para desnuda frente al espejo, se pueden ver sobresaliendo en la región vulvar. Esto no es normal. Incluso pueden ser demasiado largos tendiendo a recogerse y tomando un aspecto de coliflor, generalmente con bordes irregulares y obscuros.

Us podeu imaginar la meva inquietud. Amb quin rigor mèdic algú s’atreveix a dir que una vagina sana (en tot cas lletja) d’una dona NO és normal?

Sobre el punt 2, ja us podeu imaginar que, so pena de no ser normal, vaig anar rabent a buscar un mirall. En fin, em sento afortunada. Sóc fastigosament normal. No hauré d’anar al cirurgià de dentadura profidén el qual, per cert, es treu al mes 350.000 dòlars. Es podia comprar dos pisos com el meu cada mes. I amb les pells que retalla dels llavis menors dels milers de dones anormals que passen per la seva consulta podria forrar 60 sofàs.

Jonathan Tropper

2009-02-26T07:56:00.000+01:00

Recomanació literària per aquells que van en transport públic a la feina i ja tenen el cap com un timbal. Per aquells que no esperen grans obres mestres en cada llibre que es compren. Pels que volen descansar uns dies de Kirkegaard i Cortázar. Pels que els és igual ser enxampats rient sols en un vagó de tren. Pels que no tenen vergonya de ser vistos amb un llibre amb un títol i una tapa horriblement horteres: "MI VIDA SIN HAILEY" de Jonathan Tropper (Ediciones el Andén).

Les tres primeres quartes parts del llibre són excel·lents i et faran passar un bon rato. Un llibre sense pretensions i amb molt humor corrosiu. Un tio de 29 anys que es queda vidu i es caga en tot a totes les hores del dia. És tan entretingut que és igual com acabi.

Al darrer quart se li veu el plumero, perquè les darreres 100 pàgines són un guió de cinema. I llegeixes la contraportada i, oh, sorpresa, la Paramount ha comprat els drets per fer-ne una peli. I acaba sent una comèdia romàntica amb tufillo Cameron Diaz que fa por.

Però no desmereix les primeres 300 pàgines. El recomano. Forreu-lo amb un foli i emporteu-vos-el al tren (insisteixo: la tapa és estrepitosament chunga).

Amb "Q" de cunyada

2009-02-22T12:08:00.005+01:00

Tinc nou cunyades. Entre germanes polítiques, cunyades i concunyades reuneixo una trup de nou ties de tot tipo, aspecte, edat i procedència. De manera que, si algú en aquesta vida està acreditat per parlar de les vicissituds i peripècies de la família política, aquesta sóc jo.

Podríem classificar les meves cunyades en tres grups: les que m'aprecio, les que porten un pal ficat pel cul, i les que se me'n refot. Entre aquestes darreres trobem "M". Veig "M" un cop o dos l'any. No més. Si anéssim al yemen i busquéssim un cabrero de vuitanta-sis anys que no ha sortit de la muntanya, probablement trobaríem que té més semblances a mi que no pas jo i "M". Per això, sudo de "M". Sudo sempre que puc, perquè hi ha un moment horrible, un moment que temo més que la meva pròpia mort. I és quan haig de coincidir amb "M" en un viatge amb cotxe.

Perquè irremediablement em toca seure al seient de darrere amb "M" (el marit de "M" és tan gros, que confinar-lo al seient del darrere seria impossible). I no tenim res a dir-nos. A mi m'importa una merda la vida de "M". I a "M" li importa un carajo la meva. Si tingués mania a "M" podria interessar-me per la seva vida, de manera que quan desaparegués d'escena, jo pogués rajar d'ella, vomitar culebres per la boca i divertir-me un rato. Però és que ni això. "M" és algú gairebé anodí. "M" no té una neurona, en té zero. "M" no llegeix, no té amistats, no compra el diari. No pinta, no escolta música, no vibra amb res. Només beu te roig i té migranyes. "M" està morta en vida. Està en aquest món com podria no estar-hi. I avui em toca compartir amb ella dues hores de viatge. Em moro del sopor. Em faré l'adormida. Potser encara sóc a temps de fingir una dolorosa menstruació i quedar-me a casa.

Potser, amb una mica de sort, la que pren la iniciativa de quedar-se a casa és ella. No perdo l'esperança.

El moment més temut del facebook

2009-02-16T06:52:00.004+01:00

Amics, el moment més temut del Facebook ja ha arribat: avui, els meus contactes que corren per la xarxa World Wide Web rastrejant informació m'han fet avinent que una fotografia meva, a l'edat de deu anys, ha estat penjada al Facebook sense el meu consentiment.

Sobre això, hi ha tant a dir que no sé ni com ordenar tot el que escriuria. La primera reacció ha sigut pensar en escriure a la foca que les ha penjat i conminar-la en retirar la fotografia so pena d'enviar-li un sicari a foradar-li el crani, ara que està de moda. Després més en fred, i veient que encara sort que a la foto estic mona, he pensat que el més intel·ligent és començar a assumir les infinites proporcions que està adquirint el maleït món del Facebook. Com em va dir algú una vegada, no pots dir mai d'aquesta aigua no beuré, aquest capellà no és el meu pare ni el meu cul no està a Internet. Amb tot, estic una mica intranquil·la. Quantes fotografies meves corren per calaixos aliens, susceptibles de ser escanejades i penjades a Internet a disposició de tothom?

He estat investigant l'assumpte i descobreixo, una mica alleujada, que el mal encara podria ser pitjor. En la meva política de no tenir amics al Facebook (però ser-hi per espiar), i obviar les demandes d'amistat, he pogut evitar que la foca m'etiqueti. És a dir: he evitat que el món sencer pugui entrar al Facebook i accedir a totes les fotos on he estat etiquetada. Perquè només pots etiquetar els teus amics. I jo no tinc amics.

Dit això, que algú m'expliqui perquè no es regula això. Perquè no obliguen a que jo dongui el meu permís. De petita podria haver estat una ballena. Podria haver-me operat el nas d'adolescent i no voler que els meus actuals contactes vegin com era jo amb una tocha enorme. Podria haver portat una cotilla per l'escoliosi. Podrien haver-me fet fer la comunió vestida de subnormal. Podria haver anat a una manifestació en favor de l'Opus. Podria haver-me quedat prenyada amb 15 anys i haver-me fet fotos amb un bombo enorme. I tot, tot això, podria ser perfectament que jo volgués amagar-ho. Ara no és possible. Em pregunto com dormen tan tranquils els que ja tenen 200 o 300 amics al facebook. Ara començaran a sortir ex-novies amb fotos cachondes als mòbils que poden fer molt de mal...

Material Guillemetil

2009-02-13T17:06:00.001+01:00

Aporto aquí més material sobre el meu ídol de la setmana: Josep Guillamet, concursant del programa "Granjero Busca Esposa" i resident a Montoliu (Segrià).

En primer lloc, per anar fent boca, un vídeo molt curt on podeu veure les estàncies de casa seu: el menjador, la sala de la tele, l'habitació de convidats. Atenció a la inquietant imatge de la porta obrint-se sola. Un punt pel Guillamet: té un gatet.

En segon lloc, un document heavy metal trash. Explico: en començar el programa, cada pagès tenia 10 pretendentes. Es van fer unes primeres cites (que recull el vídeo), per tal de que ells n'eliminessin 8 i s'emportessin les dos finalistes a pagès per acabar-ne de triar una. Per fer aquestes deu primeres cites, cadascú va triar un lloc fetiche. Un va triar el menjador de casa. Un altre el porxo, etc. El nostre Guillamet, amb un parell de collons, es va asseure a terra del seu tros de presseguers, va creuar les cames y a verlas venir.

Us prego que no perdeu pistonada i poseu els cinc sentits en el minut 1:01 del vídeo: Guillamet de cita amb una pàjara llegint un poema d'amor que ella li ha escrit. El poema -"tu olor a hombre por toda mi piel"-, la tia, l'accent del pobre Guillamet. El tint de la tia, el seu atuendo. La cara de loba. El Guillamet plegant el paper, fent de galán. Els presseguers del Segrià. És sublim. Dentro vídeo!!

Guillamet vs. Esteve Soler

2009-02-11T20:04:00.000+01:00

Veig que he creat certa confusió a l'hora de descriure pejorativament el concursant de "Granjero busca esposa", l'inefable Guillamet. Sobretot perquè setmanes abans, descrivia amb admiració un tipus d'home rupestre com l'Esteve Soler fent de corresponsal a Bagdad en ple marron diplomàtic.

És que una cosa i una altra no tenen res a veure. I vet aquí que intentaré explicar-ho amb exemples concrets.

1. HI HA UN XAI ENMIG D'UN PRAT AMB EL CUL EN POMPA

a) Esteve Soler corresponsal: Amb la camisa descordada, observa el xai arrugant les comissures dels ulls. Encén un Camel i treu el diari de bitàcora per descriure el prat, la brisa, el xai i l'efecte de la posta de sol sobre la llana de l'animal.

b) Guillamet: Es baixa els pantalons, es baixa els calçotets i corre a sodomitzar l'animal sense obeïr a cap altre tipo de consideració.

2. ASSEGUT EN UN RESTAURANT DAVANT D'UNA TIA AMB QUI TENEN UNA CITA

a) Esteve Soler corresponsal: Oferiria feed-back vital, tocant temes d'interès (cultura, oci, feina, guerres, explosions) i apuntant la vista als ulls, la cara i els pits alternativament i en una proporció de 50%, 20% i 30%, cuidant que el 30% fos rafaguejat al màxim, i mai fixant-s'hi més d'un segon seguit. Per beure demanaria un Prioratet. Després de sopar, un carajillo de soberano.

b) Guillamet: En un accent que no té ni nom (l'heu sentit parlar? sembla que sigui alemany!!!) evitaria al màxim entrar en temes personals. Parlaria de la vegada que va anar al cine a veure "Arma letal-II", permetria que es produïssin silencis atronadors i fixaria la vista als ulls, la cara i els pits en una proporció 0%, 0% i 100%. Per beure demana Coca-cola i es va aguantant els rots ostensiblement.

3. ÉS DIUMENGE A LA TARDA I ESTÀ TRONANT: AMENAÇA TEMPESTA!

a) Esteve Soler corresponsal: Assegut en el seu escriptori, amb el seu gos labrador dormitejant als peus, escriu sobre la pluja, el foc, l'eternitat. Revisa els mails i fuma.
b) Guillamet: Tancat al vater de la masia dels seus pares, es mata a palles amb els ulls sortits de les òrbites.

4. ES TROBA UNA TIA QUE LI MOLA UN DIA ALS VESTUARIS DE LA PISCINA DEL POLIESPORTIU

a) Esteve Soler corresponsal: Amb el tors nu, de pectoral cincelado i pelut, bromeja sobre la olor de clor i entra despreocupadament a la dutxa.
b) Guillamet: Amb el tors de pollastre i el jeto banyats en baves, s'abraona sobre la tia, li toca els cabells i el braç, i més cremat que el cenicero d'un bingo diu -amb el seu accent de català de poble de ponent-: "Te quieres duchar conmigo?", sense advertir que la tia es retira amb rictus de fàstic (escena REAL, em remeto a la web del programa).

5. HI HA UNA TIA AL SOFÀ DE CASA AMB UNA CERVESA GAIREBÉ ACABADA A LES MANS, SÓN LES 12 DE LA NIT I HI HA VISOS DE CÒPULA

a) Esteve Soler corresponsal: S'acosta sigilosament i tanteja el terreny.
a.1) A la primera senyal de retirada, trenca files amb un somriure i encén un Camel. Se'n va a buscar dues birres més i oblida el tema.
a.2) Si troba receptivitat, se segueix acostant i dedica un bon rato a preparar el terreny.
b) Guillamet: Sense haver passat per la dutxa després de passar-se el dia fumigant presseguers, es baixa la bragueta, treu la chorra i diu: "nena, amórrate al pilón".

6. UNA GERMANA FA UNA MUDANÇA

a) Esteve Soler corresponsal: Arriba puntual, s'arremanga, organitza. Mobilitza cunyats, cosins i amics. Baixa la nevera per les escales, pianos, rentadores. Es descorda tres botons de la camisa. Sua com un condemor però està content.
b) Guillamet: Es tanca al lavabo de la granja dels pares a matar-se a palles.

7. LA DONA ESTÀ A PUNT DE PARIR

a) Esteve Soler corresponsal: Arriba puntual, s'arremanga, organitza. Mobilitza cunyats, cosins i amics. Estira d'aquí i talla d'allà. Es descorda tres botons de la camisa. Sua com un condemor però està content.
b) Guillamet: Es tanca al lavabo de la granja dels pares a matar-se a palles.

8. A MIG DESCENS DEL MONTARDO, ENGEGA UN TEMPORAL DE VENT, NEU I HORROR

a) Esteve Soler corresponsal:T'agafa per les espatlles, et protegeix. Es treu el paravent i te'l posa. Treu una petaca plena de whisky i te l'ofereix abans de seguir fins al refugi. Mira el cel i sap el meridià i el paral·lel exactes on us trobeu. Es caga en tot però és resolutiu, fort. No té fred. No té por. És un témpano de hielo
b) Guillamet:A tu que et donguin, i corre que se les pela cap al refugi a matar-se a palles.

9. DE TRAVESSIA PELS PORTS DE TORTOSA-BESEIT ET PICA UN ESCURÇÓ

a) Esteve Soler, corresponsal: S'arremanga, tira la motxilla. Es descorda tres botons de la camisa. Veus el seu tors pelut i cincelat. Acosta la boca a la teva cama i xucla el verí. L'escup. Et fa un torniquete, t'enguixa la cama i si cal et fa un transplant de ronyó i tres by-passos.
b) Guillamet: Et diu que ets una exagerada. Encabat, s'amaga darrere uns matorrals i buida els intestins i els conductes seminals.

10. NIT D'ACAMPADA AMB IGLÚ I HORNILLO DE GAS

a) Esteve Soler, corresponsal: Acaba de posar quatre vents. Encén el fogonet i prepara dues truites de riu que ha pescat prèviament amb les mans. De primer s'ho monta per fer una bullabesa amb uns crancs de riu que ha caçat. De postres, una tarta tatin. Obre un Ribera del Duero cosecha 2001. Després de sopar, mentre treu el fum del seu Camel pels narius del nas, t'explica les Ganímedes, l'óssa major, l'estel polar i la mare que els va parir a tots plegats. Apunta coses al diari de Bitàcora. Reconeix tots els sorolls del Pirineu, els xots, els mussols, les tórtores. Alguna cosa es mou entre uns matorrals. Sense moure una cella et diu: "Tranquil·la, només és un llop".
b) Guillamet: En acabar de posar els vents desenrotlla l'esterilla a tota llet i t'hi empeny cap a dintre. A dintre es baixa la bragueta i t'hi amorra. Encabat s'adorm.

Granjero busca esposa

2009-02-10T15:55:00.003+01:00

Ahir vaig pillar un programa a la Cuatro que recomano a tot aquell que vulgui acabar amb els pèls de punta: "GRANJERO BUSCA ESPOSA".

Aquest programa és el més tremendo de la parrilla televisiva, amb permís del "Ven a cenar conmigo" (que un dia comentaré, amb especial menció al tetamen de Cristina, una de les concursants d'aquesta setmana, que literalment engoleix els àpats amb les tetes ficades al plat).

Però em centraré en un sol dels elements de "Granjero busca esposa": el pagès de Montoliu (Lleida) anomenat Josep Guillamet. Perquè quin va ser el meu shock quan apareix el tal Guillamet en pantalla i G., estassat al meu costat al sofà, s'incorpora i crida: "Hòstia!!!! Lo Guillamet!!!".

El Guillamet és una de les llegendes de la infància del meu G. Un putu Mowgli com ell. Tenen si fa no fa la mateixa edat, però el Guillamet sembla el revesabi de G. En ésser preguntat G. si eren amics quan eren petits, G. respon que al Segrià dels anys 70-80 el concepte amistat era inexistent. Que la relació que ell ha mantingut amb Guillamet es va centrar en tirar-se pedres. G. ha tirat més pedres en la seva vida que cuescos. La franja d'edat que va dels set als quinze va transcórrer en un camp de batalla polsegós amb pedrots que volaven amunt i avall. Qualsevol excusa era bona: els del poble tal contra els del poble qual. Els germans tal contra els germans qual. Els del cole tal contra el cole qual. Qualsevol objectiu era bo: nens, gats, gossos, xais. Encara no sé com m'ha arribat a la vida adulta sencer. Només té un trau sobre la cella que ahir assenyalava amb trascendència acusant: "Lo puto Guillamet!".

Aquest matí, a les sis, impactat com mai amb la visió del Guillamet a la televisió, ha acabat de relatar-me com seria la vida d'una dona al costat del pagès: embutida en una bata de quadres i unes sabatilles ratades de llana. El cap brut i confinada a la cuina preparant els àpats pel pagès quan torni del tros. M'ha pintat un panorama desolador, gris i pudent. Jo una vegada vaig sortir amb un pagès. Em va ensenyar els seus latifundis. I encara espera que el truqui de nou. Potser és que, tot i ser de ciutat, alguna cosa molt turbia vaig intuir?